Fa uns dies vaig assistir a un concert a l'Escorxador de Lleida en què actuava un grup lleidatà com a teloner. Així m'ho havien comentat i així ho semblava per les lletres de les cançons, però no pas per la fonètica del cantant, que sistemàticament pronunciava la vocal “a” allí on els lleidatans fem aquella “e" que tant ens identifica (cas[?], Lleid[?]...), la qual cosa em va fer dubtar sobre quin era el seu dialecte exactament. En una pausa, però, en què es va adreçar al públic de manera relaxada no va quedar cap dubte: parlava lleidatà. Això és exactament el que ens passa a molts parlants de lleidatà a l'hora d'utilitzar un registre més culte: que no tenim clar fins a quin punt hem d'estandarditzar-nos, de manera que, en diferent mesura, el que acabem fent és agafar diferents aspectes del català oriental segons el criteri de cadascú.

Un dels primers trets que fem desaparèixer (si no el primer) és la pronúncia dels subjuntius en o, que passen a pronunciar-se en i: no cantos > no cantis. És cert, però, que aquesta és una característica ja pràcticament inexistent a la capital i, a més, no recomanada en un registre culte. De la mateixa manera, tota una altra sèrie de singularitats ben lleidatanes no recomanades també acostumen a desaparèixer, com ara l'article “lo”, que es converteix en “el”; les formes plenes dels pronoms febles davant del verb (me, te, se...) passen a reforçades (em penso, es diuen...) o les reduïdes darrere dels verbs en infinitiu, que passen a plenes: cantà'la > cantar-la, deixà'ls > deixar-los, amb la “r” ben pronunciada.

D'altra banda, d'altres aspectes fonètics que sí que són recomanats en un registre culte veiem que en molts casos també desapareixen, perquè són vistos com a massa dialectals, com per exemple la pronúncia de la tercera persona del singular del present, que passa a neutralitzar-se en un so vague proper a la a: ell cant[e] > ell cant[a], o la nostra “a” final [?] que explicava anteriorment. De fet, cadascun amb el seu ritme, aquests canvis (juntament amb d'altres) es corresponen amb l'evolució que segueix el nostre dialecte. Això sí, sempre que per desgràcia tinguem el permís de la llengua castellana.