L’u de novembre del 2016, ara fa justament 7 anys, es publicava l'esperada versió de la Gramàtica de la llengua catalana. I dic esperada perquè des de les gramàtiques de Fabra, l'IEC no havia publicat oficialment la seua. En un principi, la gramàtica va estar força criticada perquè es considerava que tenia aspectes més propis d'una gramàtica descriptiva que no pas normativa ja que la gramàtica, a part de donar la versió normativa d'algun aspecte, també exemplifica què fa aquest aspecte concret en els diferents parlars de la llengua, i molt sovint el nord-occidental.

Per a posar-ne un exemple, a l'hora d'explicar els increments incoatius (és a dir, els verbs de la tercera conjugació -ir que afegeixen -eix- als seus temps: jo serveixo, tu serveixes), la gramàtica, després de definir que el model són els increments -eix-, ens explica en lletra petita que "en parlars occidentals, però, l'increment té, des d'antic, la vocal i (1 servisc o servixo, 2 servixes, 3 servix, etc.)"

Des del meu punt de vista, crec que no hem sigut plenament conscients del que això significa. Ras i curt: en tractar-se d'una gramàtica normativa, els aspectes que hi apareixen, per molt que hi apareguin en lletra més petita, són normatius. Per tant, en morfologia verbal, hem de deixar de considerar una errada escriure els verbs incoatius tal com nosaltres els pronunciem: jo suggerixo i tu decidixes. Crec que és una autèntica revolució que ens ha passat completament desapercebuda als parlants (i sobretot als docents) de català nord-occidental.

Cert que llegir-se la gramàtica és una feina més pròpia dels professionals, però a àmbit d'usuari, davant de qualsevol dubte sobre si algun aspecte del nostre dialecte és normatiu o no, podem consultar l'Optimot. A tall d'exemple, busqueu qualsevol verb acabat en -ar a l'apartat verbs conjugats i fixeu-vos en la lletra petita de sota Imperf. de subj.