Deia Sanchis Guarner que "una llengua no mor perquè no guanye nous parlants; només mor si la deixen de parlar aquells qui la parlen". La conclusió és d'aquelles que, de tan evidents, costen de veure. I és que moltes vegades acusem la pressió demogràfica del greu retrocés que pateix la llengua. És innegable que no hi ajuda i que és un greu problema, però l'essència cal buscar-la allí on apuntava Guarner.

D'una banda, cal tornar a insistir al Govern que planti cara, tal com demanava Joan Solà. I no amb martingales jurídiques, sinó amb oposició frontal i desobediència, que és l'únic que tem l'enemic. I, d'altra banda, cal tornar-nos a insistir, i les vegades que facin falta, que el fet de canviar de llengua segons quina sigui la de l'interlocutor ens espeny de llampada cap a la substitució lingüística. Hem de tindre clar que el procés es troba ja en una fase molt avançada, possiblement ja irreversible. És habitual al nostre país que fills de catalanoparlants mantinguin converses entre ells en castellà.

La meitat dels catalanoparlants, a Catalunya, no considera la submissió lingüística com una amenaça, cosa que és absolutament letal. Per posar alguns exemples, molta gent no dona importància a configurar el mòbil o l'ordinador en català, a preocupar-se per veure l'audiovisual en català en cas de no optar per la versió original, a fer les cerques d'Internet en català, a demanar-hi la carta als restaurants (cosa que és de llei)... La llista és interminable.

Desgraciadament o afortunada, el futur de la llengua anirà lligat a la nostra capacitat de resiliència. Només si som capaços d'incorporar en el nostre sistema de valors que la llengua sigui un criteri determinant a l'hora de prendre qualsevol mena de decisió podrem mirar d'afrontar la lluita. I parafrasejant Massaguer, insistir-hi. Les vegades que facin falta. Ni que ja sigui per morir insistint.