La redacció d'aquest article m'agafa al sud de França, fent de voluntària a una finca d'agricultura ecològica. Als matins és sobretot quan les que hi som de pas posem les nostres mans al servei del projecte. Jean-Luc, el pagès, és un entusiasta occità de soca-rel a punt de jubilar-se. Junt amb el seu company Stéphane, que agafarà el relleu de l'empresa, ens mostra les tasques que hem de dur a terme i, quan les hem acabat, ens en demana d'altres. Donat que es tracta d'una finca poc mecanitzada, algunes feines requereixen temps i paciència i es cobren amb suor abundant en un territori poc acostumat als gairebé 40ºC que marquen els termòmetres des de fa uns pocs anys en aquesta època. 

Podria estar fent el mateix amb la Gemma i el Jordi, a Juneda; amb el Moret i la Surinye, a Castellserà o amb el Ramon i la Mònica, a Seana. Pagesos i pageses que estan a tocar de casa produint fruites i verdures de qualitat i que alimenten una part de les famílies de l'entorn proper. De vegades, però, cal allunyar-se una mica, ampliar l'horitzó i mirar d'entendre altres maneres de fer. I no parle d'agronomia, que també, sinó de constatar que, davant de problemàtiques certament asfixiants (canvi climàtic, despoblament, polítiques públiques desfavorables...) encara hi ha marge per fer les coses d'una altra manera. Que davant l'atomització de la petita pagesia, ofegada entre burocràcia i deutes, amb una població fermament conscient del seu paper essencial, és possible i necessari teixir una xarxa que esmorteïsca els cops. Aquest és el nivell bàsic, després cal escalar-ho i exigir polítiques alimentàries, també municipals, que dignifiquen el menjar de qualitat i el facin accessible a la majoria social.