Els darrers dies m'he capbussat en la lectura de La resistència íntima de Josep Maria Esquirol. En el desè aniversari de la seua publicació, aquest assaig continua ben viu. L'escriptor ens parla d'una resistència que no es basa en la confrontació, sinó en la persistència: un compromís silenciós amb allò que ens fa humans. "Està més a prop de l'afirmació que de la negació, més a prop de la creació que de la destrucció", escriu l'autor.

Llegint-lo, he reviscut un episodi recent. Farà uns dos mesos, durant l'Assemblea General Anual de La Banqueta a Les Obagues, vaig ensopegar amb l'Ivan Miró, que estava al recinte amb l'alumnat del postgrau d'economia social i solidària. Enmig de la conversa, li vaig expressar l'esgotament que em provocaven els desplaçaments setmanals a Barcelona per feina i vaig deixar anar, sense pensar-m'ho gaire: "No sé com la gent pot viure d'aquella manera". Ell em va mirar seriós i em va respondre: "Els que hi vivim, estem resistint".

Se'm va fer un nus a la gola. Aquella frase ressona amb el que diu el filòsof: la resistència no és només política, sinó una manera d'habitar el món. Des de la perifèria rural, amb el seu victimisme parcialment justificat, sovint jutgem la vida urbana amb una mirada que nega les dificultats que li són pròpies. Però el cas és que mentre als pobles lluitem per no perdre el teixit associatiu i les tradicions, i per no sucumbir a projectes especulatius que ens volen ofegar, a ciutat es resisteix al ritme frenètic mirant de teixir espais de proximitat, de comunitat, al barri o districte.

La resistència íntima deu ser això: la lluita per preservar la nostra essència davant un món que ens empeny a la deshumanització. "Resistir és tindre cura", diu Esquirol. Potser és hora de deixar de veure la resistència com un gest heroic, o una dèria d'uns pocs, associada a una bandera o a un carnet de militant, i entendre-la com una manera de VIURE en majúscules.