Des de l'antiguitat clàssica, els filòsofs han sostingut que l'ésser humà, especialment l'elit, és presa de passions. A principis de l'era cristiana, Sant Agustí va asseure les bases del pensament medieval en identificar el desig de diners i possessions com un dels tres pecats capitals, juntament amb el desig de poder i el desig sexual. Neutralitzar aquestes passions es considerava essencial per a la convivència pacífica.

Davant la insuficiència de la filosofia moral i la religió per contenir les passions destructives, es va iniciar una profunda exploració de la naturalesa humana. Reconeixent l'enveja, l'avarícia i la set de poder com a trets inherents, es va considerar la possibilitat que l'Estat reprimís aquestes tendències. Tot i això, va sorgir una idea més assenyada: el control de les passions en lloc de la seva mera repressió.

Sovint, certs conceptes emergeixen abruptament a l'escenari intel·lectual, com ara classe, elit, desenvolupament econòmic, i en aquest cas, l'interès. La creença que l'interès podia ser una motivació dominadora va generar una gran excitació intel·lectual, ja que proporcionava una base realista per a un ordre social viable.

Si un home persegueix l'interès, li anirà bé, pel fet que, per definició, "l'interès no li mentirà ni l'enganyarà". Altres també se'n beneficien quan perseguim el nostre interès, pel fet que les nostres accions es tornen transparents i predictibles, gairebé com si fóssim persones virtuoses. La creença que l'interès podria ser una motivació dominant en el comportament humà va generar un gran entusiasme intel·lectual: finalment s'havia descobert una base realista per a un ordre social viable.

En resum, l'interès ens fa que cada membre del grup faci el millor per a si mateix, però també el millor per al grup, perquè, igual que l'instint egoista (interès) és a la naturalesa humana, també ho està l'instint de cooperació. O, com va dir Mefistòfils al Faust de Goethe, "aquesta força que sempre vol el mal i sempre produeix el bé".