El dolor és l'insistent recordatori que ets viu. Quan res no et fa mal, la consciència és terriblement ineficaç. Si se situa el dolor als antípodes del que un entén per felicitat, aleshores aquesta esdevé un reducte de la vida o la vida esdevé una lluita frustrant per eliminar-ne qualsevol engruna de dolor. Els virus són, però, tossuts i les malalties que els acompanyen també. I si no són els virus, ho és el temps, que acostuma a ser el principal enemic contra el qual donem cops de puny a l'aire, perquè s'entesta a abocar-nos a un final.

Alguns voldrien que ens adonéssim que, al capdavall, ens creiem aquella imatge de nosaltres que l'espill del pensament ens retorna cada cop que ens hi mirem: un miratge, una il·lusió on vivim aferrats. Allò que subjecta el dolor, és a dir, el subjecte, és il·lusori. També ho deu ser el subjecte que subjecta la il·lusió. Elimina el subjecte, elimines el dolor. Aquest, però, persisteix a enviar-te recordatoris que les il·lusions fan mal i que ningú estalvia tràngols a ningú. Un bon amic em diu que l'opi del poble sempre serà la religió. A mi em sembla, més aviat, que l'opi és la religió del poble. El temps corre cap a una certesa final i el dolor ens desvetlla l'atenció desprevingudament. Dins del dolor pot amagar-s'hi un extrem molt rar de felicitat i fins pot ser que, si tens l'oïda esmussada, hi dialoguis. Les experiències es toquen en els marges de la veritat.

La qüestió no és que el subjecte sigui il·lusori, sinó que sigui epicèntric, com diu Massimo Recalcati en un assaig sobre el llibre de Job. Hi ha alguna mena de llum dins del dolor? Simone Weil, parlant sobre el Parenostre, diu: "L'innocent que pateix coneix la veritat sobre el seu perseguidor; el criminal, no. El mal amb què l'innocent carrega pertany al seu perseguidor. Si el mal és l'arrel del misteri, el dolor ho és del coneixement."