Maria-Mercè Marçal agraïa a l'atzar, en el seu poema Divisa, el fet d'haver nascut en una nació oprimida. A la lluita per la llibertat, l'imaginari col·lectiu hi associa tota una sèrie de vàlues, de les quals les poesies nacionals acostumen a pouar. Rebel·lia, resistència, persistència... són tres actius, per a posar-ne alguns, que es van repetint en la literatura cap a la llibertat.

Ara bé, d'aquí a agrair haver nascut en una nació oprimida... doncs què voleu que us hi diga... El fet de no viure plenament en llibertat genera frustració, amb tot el que això comporta. Una frustració com qualsevol altra de les que se us puguin ocórrer. És un problema que et deixa viure, però que t'impedeix fer-ho en plenitud de condicions. Que va retornant a la ment cada tant en tant: quan llegeixes els diaris, televisió, xarxes, converses amb els propers... El fet d'haver d'estar sempre en actitud de lluita per defensar la llengua, la llibertat o la dignitat nacional, coses bàsiques que un estat hauria d'assegurar, és tremendament esgotador. És una llosa que carreguem al llarg dels anys, que canvia de pes constantment segons el nostre estat d'ànim, individual i col·lectiu, però que no se'n va. Sempre, sempre és allí.

Joel Joan deia que li encantaria ser de Càceres per no haver de carregar aquest pes, amb la qual cosa estic completament d'acord. Gairebé no em puc ni imaginar com podria ser la vida sense aquesta càrrega, de tan acostumada que la tinc.

Recordo explicar aquestes paraules a un company que el 2010 celebrava la victòria de la selecció espanyola al mundial de futbol i que el 2017 defensava les urnes al meu costat al poble. No se'n sabia avenir: "Doncs quina merda viure així. No pots passar de tot, i ja està?".

No es pot. Si realment et creus que "una nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya de la humanitat i de l'univers". Demaneu-li a Xirinacs, si no.