“He de tenir experiència d'alguna cosa per poder dir, en veritat, que ho recordo?" És la pregunta amb què Erik Varden comença el seu excel·lent assaig La explosión de la soledad. Hi ha esdeveniments que apel·len a quelcom que és amagat molt endins nostre que, mal que no els hàgim viscut en pròpia carn, desvetllen en la nostra vida una memòria que ens relliga amb veritats inapel·lables, veritats que es poden transcriure de moltes maneres i que fins poden canviar el rumb d'una vida.

Això li succeí a Varden en veure l'esquena d'un vell jornaler que treballava sense camisa. L'esquena estava tota llaurada per les fuetades de les tortures que havia rebut dels nazis. Aquelles cicatrius van fer surar dins d'aquell jove adolescent una memòria desconeguda fins aleshores i que l'acompanyarà sempre. La memòria dels nostres padrins, les ferides que arrossega la terra, el desassossec que ens poua, el crit esgargamellat d'una humanitat sagnant es pot ofegar de mil maneres. Hi ha una narrativa d'aquest oblit que ens acaba fent perdre la narrativa de la memòria. Però en això, també som humans i no cal que ens en flagel·lem en excés. La bombolla petarà i haurem d'aprendre a respirar d'una altra manera, mirant enrere per llegir-hi el nostre futur. Felix Salten amb senzillesa magistral fa dialogar, en la seva novel·la Bambi. Història d'una vida del bosc, acabada de traduir al català, les dues fulles que queden en la branca d'un roure:

- ¿Què se'n farà, de nosaltres, quan caiguem? 
- Ens enfonsem...
- Allà baix, ¿què hi ha?
- No ho sé. Un diu això, un altre diu allò..., però ningú no ho sap del cert.
- ¿Se sent encara alguna cosa, es té consciència d'una mateixa, quan s'és allà baix?
- ¿Qui ho pot dir, això? Cap de les qui han baixat no ha tornat mai a explicar-ho.
Hi ha algun boig que afirma que sí i que fins n'hi ha memòria. Un cop de vent, un dia, ens permetrà de descobrir-ho.