En la nostra societat capitalista, la fatiga, o sigui, el cansament extrem, es troba en una situació contradictòria. Encara que es viu com una cosa molt difícil de suportar, està tan normalitzada que no es considera una malaltia. A diferència d'altres problemes psicològics, com la depressió o l'ansietat, que sí que es reconeixen com a malalties, el cansament extrem, tot i que pot generar una mica de compassió, no es considera una justificació per no complir amb les nostres responsabilitats.

Aquesta contradicció fa que la fatiga sigui un tema complex i interessant d'estudiar. Per una banda, la fatiga mostra l'esgotament físic i mental que ens provoquen les obligacions diàries. Per altra banda, també pot ser una forma d'alliberament, d'oblidar les preocupacions i desconnectar de la rutina, obrint la porta a una nova manera de veure el món. Una manera de veure el món que, en comptes de classificar i definir les coses, busca acceptar-les tal com són, on la persona que observa, en comptes de repetir les mateixes idees, es converteix en algú que aprecia les diferències.

Tot i que al principi la fatiga es viu com una cosa negativa, el seu veritable potencial es troba en transformar aquest estat en un "cansament capaç". No es tracta d'una malaltia que s'hagi de curar, sinó d'una experiència que ens permet veure el món de manera diferent. Si l'acceptem en lloc de lluitar contra ella, la fatiga es converteix en una font de creativitat: "El dret a la fatiga (que no és un problema de la seguretat social) forma part del que és nou: les coses noves neixen del cansament".

En un món on la raó i la lògica ho dominen tot, el "cansament capaç" ens obre un camí cap a un coneixement basat en la sensibilitat, la comprensió, l'empatia i la delicadesa. Així, la fatiga, que al principi semblava un problema sense importància, es converteix en una forma única de coneixement que valora les coses inesperades, la fragilitat i la incertesa com a formes vàlides de saber.