Els mites formen part de la identitat de qualsevol comunitat, i el periodisme no en queda exclòs. A Catalunya, abans de les xarxes socials, els telèfons intel·ligents i Internet, es parlava d'una època amb més confiança en els periodistes. Alguns mitjans, considerats fiables, compartien fets comuns, que eren claus per a la presa de decisions polítiques i socials. Amb l'arribada de les xarxes socials, els pòdcasts i les plataformes digitals, la informació es va diversificar, però també es va expandir la desinformació. La línia entre opinió i notícia es va difuminar, fet que va obrir pas a l'era de la postveritat que vivim actualment.

La desconfiança s'ha intensificat, i moltes persones consumeixen notícies no per informar-se, sinó per reafirmar les seves creences. El que es considera veritat depèn, sovint, de la posició política de cadascú. Aquesta fragmentació ha donat lloc a un panorama preocupant, però també ha revelat una altra realitat: la gent està preocupada per la desinformació. Malgrat l'escepticisme, persisteix un desig d'accedir a informació fiable. La pregunta clau és: on es pot trobar aquesta informació, i com es pot distingir entre el soroll mediàtic?

El repte del periodisme actual no és només presentar fets, sinó construir una relació de confiança amb el públic. Això requereix més que simples dades; exigeix rigor, reflexió i un compromís amb la veritat. La veritat no es descobreix, es construeix mitjançant una investigació acurada i una contextualització adequada. El to del text, l'equilibri entre les afirmacions i l'espai per al dubte són claus per a mantenir aquesta confiança. En un món on la desinformació és rampant, el periodisme té l'oportunitat de ser un far de fiabilitat. Però això només és possible si els lectors estan disposats a confiar i a acompanyar-nos en aquest camí. Que així sigui PER MOLTS ANYS !!!