Ara que sembla que el pa torna a estar de moda, no solament com a nutrient bàsic, sinó també des del punt de vista historiogràfic (només cal recordar la multipremiada pel·lícula Pa negre o, des d’un punt de vista més comarcal, la futura aparició de la novel·la-relat Pa, crosta i molla), voldria aprofitar l’avinentesa per parlar i reivindicar un patrimoni culinari, no solament garriguenc, sinó també, que durant molts anys va servir-se a les llars de moltes famílies. Parlo del pa com a eix central de les menjades, i més concretament de les sopes de pa. Les sopes formaven part d’un menú que encara se servia no fa pas tants anys –jo mateix encara les vaig patir o fruir, segons com es miri– i que de ben segur potser encara formen part de la dieta setmanal dels més grans de casa (70 anys en endavant).

En els últims mesos de la Guerra Civil –especialment a partir del setembre-octubre de 1938, en què s’accentuà la manca d’aliments–, el Servei d’Assistència Social demanava pa per a la gent i els metges recomanaven menjar sopes de pa torrat i farina, ja que s’havia d’aprofitar tot. Després, la llarguíssima postguerra i l’autarquia econòmica van fer que el pa aparegués en diferents tipus de color, segons el cereal emprat i la qualitat d’aquest.

Estaria bé que en els futurs llibres dedicats a la cuina i a les receptes autòctones, per exemple en el que es prepara en relació amb la cuina cervianenca, aparegués com es feien les sopes bullides, les sopes escaldades, les sopes escaldades amb ou, les sopes amb arengada i suc o les sopes amb all, com tenen a altres comarques de Catalunya –com l’Alt Urgell– o que encara es recorden en alguns restaurants d’Osona o en algunes receptes del Baix Camp. Les sopes de pa sempre havien estat un plat molt útil, popular i considerat de pobres o de gent humil. Quants dels que avui tenen menys de 30 anys n’han menjat o els n’han fet a casa?

El refranyer popular diu: qui menja sopes se les pensa totes. En aquells anys durs i difícils de penúria alimentària, les persones que menjaven sopes havien d’espavilar-se per sobreviure, segurament l’enginy era la seva arma més eficaç. Qui sap si amb la situació econòmica actual podríem recuperar el refrany... O és que hem deixat de ser humils?