Des que el coronel Antonio Vallejo Nájera, cap dels Serveis Psiquiàtrics Militars de Franco, sentencià que els marxistes eren uns dèbils mentals i que tenien una “tara” ideològica, la repressió franquista justificà motius polítics per separar les mares “roges” dels seus fills. Dones embarassades o amb nens petits foren tancades en presons en unes condicions infrahumanes. Moltes d’elles veieren com els seus fills morien a conseqüència d’una alimentació insuficient, mentre que d’altres hagueren de suportar com els prenien els fills per portar-los a col·legis religiosos, hospicis o els donaven a altres famílies, sense saber-ne mai més el seu destí.

Són els que fins ara es coneixien amb el nom de “els nens perduts del franquisme” (anys 40 i 50), xifrats en 12.000 segons l’historiador Ricard Vinyes –aprofito l’avinentesa per recomanar la novel·la del fatarellenc Josep Gironès, de títol Viure sense el meu fill.

Quan la justificació política de la repressió cap a les mares i els infants ja no s’aguantava per enlloc, aparegué un altre model, més refinat però igual de maliciós: el robatori d’infants als mateixos hospitals. Naixia així una màfia formada per llevadores, metges, infermers, advocats, capellans... que el que pretenien era aconseguir diner fàcil amb el tràfic de nens. Amb el mateix modus operandi, es venien els nens per 200.000 o 300.000 ptes. i aquí pau i allà glòria; això sí, a les mares, els deien que el seu fill havia nascut mort o que havia mort al cap de poques hores de nàixer. De tots els tràmits burocràtics, se’n feia càrrec el mateix hospital o clínica, però el nadó mai més era vist pels pares, ni mort ni viu.

Aquest robatori amb total impunitat sembla que començà a finals dels anys 50, però tingué el seu zenit entre els anys 60 i 70 (alguns casos s’han detectat ja començada la democràcia, si més no, amb el dictador mort).

Des que l’Associació Nacional d’Afectats per Adopcions Irregulars (ANADIR) va posar una denúncia el passat 27 de gener a la Fiscalia General de l’Estat i el cas va veure la llum, milers de denunciants han manifestat la possible manipulació o falsificació de partides de naixement, és a dir, la sospita de robatori i venda de nounats. També a la demarcació de Lleida en tenim exemples, una vintena de casos, dos dels quals a les Garrigues (Vinaixa i Arbeca), de moment.

Infàmies, mentides, silenci. Cal que ens n’adonem i obrim els ulls d’una vegada. La Transició no es va fer bé. Quan acabarem de fer neteja?