S’atansa el dissabte 28. L’emoció, la incertesa, el nerviosisme, l’esperança i, perquè no dir-ho, “l’acolloniment”, comencen a formar part de l’estat d’ànim dels culers. Aquests dies he recuperat de la caixa dels records l’entrada de la final de la Copa d’Europa, ara Champions, de l’any 1992. Aquell 20 de maig, els meus companys de Cervià i de la resta de Catalunya vam saltar com a bojos quan Koeman marcava aquell esplèndid gol de falta. Érem just darrere de la porteria de la victòria. Allò va ser una bogeria inexplicable, inenarrable, espectacular, acollonant. Pocs minuts després, érem testimonis directes de l’assoliment de la primera Copa d’Europa pel conjunt barcelonista. Aconseguírem l’entrada mitjançant la Penya Barcelonista de Lleida. Tenia el mòdic preu de 30 lliures, res a veure amb els preus astronòmics d’avui en dia. Calia sumar-hi, però, el viatge: autocar fins a Calais, vaixell a Dover i una nit d’hotel. No me’n recordo, del preu total. Devia ser bastant assequible, ja que era la meva època d’estudiant i massa sobrat de diners no anava. Un cop amb l’entrada assegurada, cadascun dels sis cervianencs ens ho havíem de muntar, amb diferents excuses, per trobar els tres dies que ens feien falta. Potser el que ho tenia més pelut era jo. Un inoportú examen de geografia el mateix dia de la final va tocar-me el voraviu. Malgrat tot, vaig poder convèncer el professor de la UdL per fer-lo un altre dia, no amb l’excusa que tenia una entrada per veure la final –potser només pel simple fet de dir-li-ho, ja m’hauria fins i tot condonat l’examen–, sinó que el dispendi fou una visita mèdica inoportuna que em feia impossible fer aquella prova. En tot cas, carretera i manta cap al Wembley Stadium.

L’autocar es retardava mentre impacientment esperàvem a l’antic quarter de la Guàrdia Civil de Juneda. Han passat 19 anys. Les coses han canviat molt, a bé per al Barça i els barcelonistes. L’eufòria del moment fa que, com diu Guardiola, no valorem la dificultat que ha tingut i té tota la feina que s’està fent i tots els títols que s’han guanyat i es guanyaran.

D’uns anys ençà ens queda el Barça que, amb les seves alegries, ens ha permès no pensar en algunes coses, com en la crisi econòmica, l’atur, la reducció del sou, els polítics corruptes, la desafecció ciutadana vers el model de societat... Imagineu-vos com han d’estar els del Madrid, amb els mateixos problemes que nosaltres i al damunt sense guanyar cap títol (dels que podem qualificar d’importants). Dissabte ens espera un altre dia per gaudir, espero que tots els barcelonistes el puguem acabar celebrant de la millor manera possible.