He concorregut a Alfés a les eleccions municipals d’aquest passat diumenge. Era la meva primera experiència política. L’organització que representàvem, la CUP, 3 regidors. CiU i ERC, 2 cadascun. Aquí us deixo les meves reflexions després de les setmanes viscudes.

Què aporta vots en un poble petit com el meu? Tenir molts amics i parentela (70%); pressió als votants, anar “a tocar-los” (15%); anar del bracet del partit majoritari a Catalunya (8%); promeses essencialment populistes i no necessàriament assumibles (5%), i portar als actes electorals alguna personalitat política del partit al qual pertanys que parli per tu (2%). No hi he inclòs el descrèdit al rival perquè, en el cas del meu poble, aquest cop no ha estat descarat, però no cal dir que un rumor infundat a temps sempre et pot donar una empenta.

Què no aporta vots? Un programa electoral ben exposat, extens i treballat amb propostes enfocades al col·lectiu. Allò que hauria de representar el màxim argument de tota formació, per tant, no serveix absolutament de res. Tampoc n’aporta ser honest, ni és un valor que cal tenir en compte la transparència o la participació. Molt desolador. En lloc de votar un model de poble votem un amic o familiar o, en menor mesura, qui segons em penso o m’ha promès, representarà millor els meus negocis o interessos personals.

Qui pot i qui no pot votar? La llei electoral determina, per començar, que la majoria de ciutadans extracomunitaris no poden votar. Per exemple, no pot exercir aquest dret –i no ho entenc– cap africà. Algú em pot contestar per què un marroquí no pot votar i un francès sí? També pot votar gent que, malgrat estar empadronada al poble, no el xafa més de tres cops l’any i, per tant, té una visió nul·la del que hi passa. I, finalment, pot votar gent d’una edat molt avançada amb un nivell de claredat mental sota mínims i gent que, directament, té diagnosticada una malaltia cerebral que l’incapacita, per exemple, per entrar al món laboral.