M’agrada asseure’m davant la tele o l’ordinador el dia de les eleccions, a les vuit del vespre, i somiar i sorprendre’m. Amb els anys, tanmateix, noto que les sorpreses minven, ja sigui perquè ja hem vist moltes coses, ja sigui perquè tot és cada camí més previsible.

Tot i així qualsevol persona normal en un país normal esperaria que després de les batzegades d’Esquerra, una darrere de l’altra, la cúpula i la resta de dirigents presentessin la dimissió immediata i en un molt curt període de temps els militants renovessin aquests càrrecs. No, que va: de patacada en patacada fins al desastre final amb l’excusa que faci falta.

Qualsevol persona normal en un país normal esperaria que CiU i el PSC no haguessin de fer l’imbècil presentant candidatures fantasmes en pobles minúsculs per enganyar no se sap gaire bé qui. Autoengany?

Qualsevol persona normal en un país normal esperaria que un partit que menysprea profundament Catalunya, com el PP, obtingués uns resultats nuls.

Clar que potser aquest no és un país normal, segur, ni jo tampoc no dec tenir un coeficient de normalitat gaire elevat. Què hi farem: l’evolució ens ha fet així i difícilment hi podem fer res. Potser m’estimaria més ser escocès, més que res per tenir al costat anglesos civilitzats i no espanyols, però no em veig gaire amb faldilla, i el sac de gemecs no l’acabo de dominar...
A les vuit somio i potser ja m’he fet gran i hauria de despertar i assumir que aquest femer és la suma de les defecacions de tots.

Merda d’hom no put... Somio, a les vuit...