Amb La plana salvatge (vol. I), el polifacètic Felip Gallart (Artesa de Lleida, 1962) torna a la llum per al gran públic un període oblidat, bàsicament el temps de la primera carlinada a la plana lleidatana fins als inicis de la segona (1834-1846). Anys de misèria i violència amb majúscules que, gràcies a la ploma àgil i amena de Gallart, se’ns retornen perquè no oblidem de quines èpoques convulses som rebesnéts.

No és un llibre d’història, però recupera aquesta part del nostre passat ponentí amb un matís literari afegit, com no podia ser d’una altra manera en un autor que ja ens ha sorprès agradablement més d’un cop en la novel·la històrica, entre altres gèneres, centrada en les nostres contrades: El llarg camí de l’alba, sobre la guerra del Francès, o La llavor dels somnis. Gallart posa a l’abast de qui els vulgui aprofitar –potser ell mateix– tots aquests materials per tal que se’n puguin fer novel·les, teatre, còmics, pel·lícules... Són guions molts cops similars als westerns que s’acostumaven a passar fa unes dècades gairebé cada diumenge en els cinemes de poble o ciutat. Són episodis d’una gran riquesa que només per la nostra manca de perspectiva i ambició estaven oblidats.

I molt d’això passa a les Garrigues. Però que ningú faci la lectura de la revenja, perquè una simple ullada dels cognoms i renoms dels protagonistes ens explicitarà que tots som fills de carlins i liberals, de bandolers i mossos d’esquadra. Som el que som: fills d’uns temps, una terra i una gent salvatge. Llegim, doncs, gaudim i assumim-ho: som l’oest.