S’ha parlat molt últimament sobre els sous dels càrrecs polítics, i no m’estranya. Crec que convé fer, al voltant d’aquesta qüestió, unes quantes reflexions. En primer lloc, trobo surrealista que hom pugui atribuir-se un sou públic a si mateix (el primer acord de ple d’un ajuntament entrant parla precisament de sous i dietes). L’Administració deixa absoluta llibertat als ajuntaments en aquesta qüestió i després, és clar, ens trobem coses insultants com els sis mil euros que cobra l’alcalde de Lleida.

Als pobles petits no es mouen aquestes xifres però les retribucions tampoc estan gens malament. Hi ha, per començar, una línia d’ajuts per a municipis de menys de dos mil habitants a raó d’entre 800 i 1.500 euros mensuals destinats a l’alcaldia. La subvenció, per cert, oblida les regidories i, per tant, fomenta poc l’assemblearisme o el treball en equip. A aquestes xifres, a més, l’alcalde/essa de torn s’hi pot afegir uns euros.

La pregunta que em faig és si la raó per la qual un veí o veïna es posa al capdavant d’una candidatura és precisament el sou. En massa casos crec que sí. Veig, en qualsevol cas, quatre respostes possibles a aquesta qüestió. La primera, ja l’hem dit, el sou. La segona respon a un afany tan ridícul com estès: les ganes de “ser algú”. La tercera, permeteu-me, els “interessos” –evidentment individuals– uns terrenys, una actuació urbanística concreta... I la quarta, la menys comuna, la vocació de servei, la defensa d’interessos col·lectius, la intenció de fer realitat un model de poble en què crec.

Feu-vos les següents reflexions per saber en quin grup col·locar el màxim responsable de la gestió del vostre poble i arribareu al cap del carrer. És algú que tradicionalment ha treballat desinteressadament pel poble o s’ha integrat en projectes associatius sense ànim de lucre? És gent col·laboradora, treballadora, participativa i emprenedora? Té iniciativa i inquietuds culturals i socials? I finalment... li confiaríeu els vostres diners o propietats?