Un altre cop les vacances, les anhelades vacances. L’estrès per descansar. La meva amiga Marta no ha dormit preparant els entrepans, les maletes, begudes, coixins…Ella, el seu marit i les seves tres nenes marxaven avui a primera hora cap a Suïssa a passar uns dies a casa d’uns familiars. Han decidit anar-hi en cotxe i per això ha hagut d’organitzar la intendència per a més de 10 hores rodades. Però no n’hi ha prou en decidir-ho. Ja fa uns dies que si a fer el passaport de les nenes, que si cal abans la partida de naixement, que si porta alguna cosa per als cosinets, tot a l’últim moment, clar. El Josep Maria, recent separat, estressat per combinar la feina que té com a directiu amb les vacances de la seva mare perquè l’ajudi a cuidar els nens, i les seves pròpies vacances, connectat al portàtil des d’on sigui i buscant activitats per distreure els nens unes hores al dia. La Joaquima, enfadada amb la feina i el món ja que hores d’ara encara no sap quan farà vacances... però el seu marit ja les acaba i pensa “total, per estar a casa, amb la feina que tinc, igual la segona setmana ja torno a treballar, almenys una estona per avançar...”. La Dolors no tenia feina i li ha sortit una suplència per als mesos de l’estiu; la Sílvia s’estarà amb la seva família, ha perdut la mare i passarà l’estiu amb el pare i germans; el Pep i la Susanna s’ho combinaran, ella a la ciutat cuidant el seu pare i ell al poble veient els seus; el Josep buscant algun lloc a París per viure-hi ja que la feina el porta allà uns mesos a partir del setembre, i jo, enguany només 15 dies de moment... la feina em condiciona a no fer-ne més, com a mínim, de seguides, però me les passaré preparant un parell de projectes que tinc entre mans aprofitant aquests dies, amb alguna escapada ràpida a veure els pares i alguna amistat. En fi, les vacances, les delicioses vacances, tot l’any esperant-les i passen volant i poques vegades podem gaudir-les de debò i descansar: la feina, el dia a dia, la salut, la pròpia vida les condicionen totalment. Aprofitem aquestes hores per embolicar-nos en una altra rutina que no ens allibera de l’estrès de la resta de l’any. Però les necessitem, les esperem, les mereixem, ni que sigui per aquestes hores estirada a la tovallola a la platja, la cerveseta del migdia, el despertador apagat, l’abonament del tren per anar a treballar caducat, la deliciosa cua cap a Suïssa, el menú a triar per als nens a l’hotel, la sèrie de la tarda, la mica de piscina, les cues als aeroports... Hem de fer alguna cosa. Tothom t’ho pregunta. Avui, al bar on de vegades prenc un Cacaolat em preguntava la cambrera quan les faré, quants dies, que si marxo..., i jo li he hagut, òbviament, de tornar la conversa preguntant per les seves. Després ni ella ni jo recordarem res del que hem parlat però és el tema d’aquests dies. Tempus fugit. Cal aprofitar-lo.