Quan la calor no et deixa viure, les migdiades són enganxoses, les matinades criminals, l’emmagatzematge al núvol una riota, l’estat del país un fàstic, la sanitat estiuenca comarcana es redueix a nivells subsaharians, les ambulàncies no es veuen en quilòmetres ni hores a la vista, els malcarats, malparlats i mal educats masclistes tornen, l’economia és el nou déu etern per qui els imbècils de sempre hem de fer sacrificis bestials i humans perquè la classe dirigent de sempre pugui viure com a reis... potser ha arribat l’hora de fer –qui pugui– vacances.
Tornar a la vida senzilla, deixar-se acaronar per la marinada mentre fem una cervesa tot parlant sobre el diví i l’humà, fer lliscar l’espígol florit boscà entre els dits per impregnar-nos de l’essència de la nostra terra, visitar totes aquelles cabanes –cada cop més abatudes pel temps i el desús– d’aquella punta de terme que fa anys que dius que has de fotografiar, relligar-nos amb la societat que ens ha vist néixer per aportar-hi alguna cosa que la faci més viva... O anar-se’n al Carib paradisíac, a la Xina capitalista i comunista, a les illes de la Polinèsia... També ben legítim, també ben compatible, perquè el veritablement important és que els problemes no ens deixen per lluny que anem i que s’atansen temps de lluita, una lluita intel·ligent, per un futur lliure i digne. Mal acostumats per una època de falsa bonança, l’estiu ens hauria de servir per reposar de l’estrès de tot l’any, sense oblidar que cal replantejar-nos urgentment les bases per a una nova societat. Bon estiu!