És temps de fitxatges de jugadors, sobretot de futbol. Suposo que l’altíssim preu dels fitxatges és degut al fet que l’oferta de bons futbolistes es considera escassa. És que els clubs destinen tants diners a comprar jugadors que no els en queda per dedicar-los a la formació de les promeses? És que és més fàcil atrapar els millors dels altres equips amb fitxes costosíssimes? És que als representants dels jugadors els va bé un nombre limitat de primeres figures perquè amb pocs i cars les comissions són prou elevades? És que no hi ha prou buscadors de futures figures? Joves capacitats per ser un bon futbolista n’hi ha d’haver molts; quants? M’atreveixo a creure que els vailets capaços de destacar amb la pilota, de ser, en el futur, molt bons futbolistes, són moltíssims, més dels que hi ha a les escoles dels clubs. No em fa vergonya confessar que estic escandalitzat pels milions que es paguen als millors futbolistes. M’escandalitzo, no perquè no m’agradi el futbol, sinó perquè defenso que totes les activitats humanes han de tenir un valor econòmic digne, d’acord amb una escala d’importància i eficiència social. Els milions que es paguen als futbolistes i els deutes dels clubs són una ofensa i un contrasentit davant la situació econòmica del país i la dels seus ciutadans.

Preguntes: per què a la ràdio cada hora, després del noticiari, afegeixen informació esportiva, repetint el mateix 24 vegades al dia? Dels esports, amb mitja hora al dia n’hi ha prou per saber el que val la pena; la resta ens ho diran a la barberia o al bar. Per què els aturats no manifesten la seva còlera i ràbia pel malbaratament de milions en la compra i en les fitxes dels futbolistes? Per què un govern pot decidir mesures d’estalvi que afecten sanitat, educació, infraestructures, investigació, etc. i no se li acudeix posar límits a les despeses dels clubs? La fiscalitat sobre els sous dels futbolistes es queda i beneficia el nostre país?