Vivim en uns temps en què sembla que les polítiques públiques només es valorin pel seu cost econòmic i en què l’estisorada és quasi generalitzada. Les polítiques socials, com sabem, no en són cap excepció. Ni sóc economista ni són els criteris economicistes els que crec que han de marcar el disseny de les polítiques públiques, però mai està de més repassar en què invertim els nostres recursos i veure quins impactes generen, crematísticament parlant.

Resulta evident que davant una situació d’atur com l’actual, cal destinar recursos a polítiques actives d’ocupació; i si parlem de polítiques adreçades a dones, no podem obviar el suport a l’emprenedoria. També resulta clau la formació ocupacional: realitzar-la en sectors tradicionalment feminitzats i on les dones disposen d’uns coneixements adquirits en l’entorn familiar (feines de la llar o cura de persones, ja siguin infants o gent gran) permetrà que algunes d’elles puguin professionalitzar-se i incorporar-se al mercat de treball. Fomentar que participin en accions formatives pertanyents a sectors emergents ens ajudarà a reduir el nombre de persones desocupades, però també (i és aquí on rau una de les potencialitats de les polítiques de gènere) el de persones oficialment inactives, on a Catalunya el nombre de dones en aquesta situació duplica el d’homes (Idescat 2010).

Més enllà de les polítiques d’ocupació, invertir en programes d’innovació educativa basats en la coeducació o la coresponsabilitat evitarà que en un futur hàgim de destinar recursos per corregir situacions de desavantatge (social, laboral...) per raó de gènere. Finalment, invertir en polítiques de joves amb perspectiva de gènere, fomentant les relacions de parella no abusives, farà que en un futur disminueixi el cost destinat a serveis d’orientació jurídica i suport psicològic per a víctimes de violència de gènere.

La crisi és un bon moment per promoure l’adhesió de municipis al pla comarcal de polítiques de gènere i implementar-ne el contingut.