...et pot canviar la vida. Llegia a la contra de El Periódico, titulada “Gent corrent, una entrevista a l’Anna Fernández” (http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/anna-fernandez-penses-quants-nens-recordaran-aixo-tota-vida-1134472). Té la meva edat, nascuda el 70, i explica que, llicenciada en Història, amb cursos de Periodisme i enmig de preparatius del doctorat, un moment puntual viscut a Mèxic li capgira els plans i decideix ser titellaire. Un instant meravellós, un enamorament l’ha ajudat a trobar allò que volia fer. Quina enveja! M’hi ha fet pensar el retorn a la feina. De forma majoritària, molts companys i companyes et comenten que no han fet res pel tema de la crisi (“com que no?”, els dic jo, “no has fet vacances de pagament, però es pot fer vacances sense gastar”, i reivindico el turisme i l’oci gratuïts, lliures de les urpes consumistes), i ho comenten en un to cansat, malhumorat i insípid i penso que és una actitud poc recomanable per trobar aquest instant que t’enamori. Penso en el Leopold (els noms són ficticis), 50 anys, responsable d’una unitat d’atenció al públic, que vol anar a l’Índia uns mesos per retrobar-se; o amb el Gustau, que vol deixar de ser executiu per ser humanista; o amb la Júlia, professora cansada d’un sistema –l’educatiu– obsolet i un alumnat alienat de tot, que diu que marxa; o amb el Jordi, un advocat del Vallès que va decidir ser guia turístic a l’Àfrica... i en tota la gent corrent del 15-M, que reivindica canvis profunds i una societat justa i sensata. Deu ser l’edat, que t’apropa a una meitat esfereïdora, en la qual no has trobat aquest enamorament que t’obre els ulls cap a un futur il·lusionant. Jo he fet unes vacances fantàstiques a cavall de les de pagament i les de no pagament, amb un munt d’instants que m’han enamorat amb la meva parella, família i amics, gaudint dels móns fantàstics d’Albert Sánchez Piñol (La pell freda i Pandora al Congo) mentre a l’entorn es preparen congressos partidistes, eleccions primàries, diverses ERO i vagues..., un entorn que no enamora. A l’igual que la meva coetània, ara només he de fer que aquests instants durin i durin. O fer-me titellaire.