Els que ens dediquem a col·locar paraules una al darrere de l’altra amb la vana pretensió que ens llegeixi algú, algunes vegades, per gust o a la força, anem canviant de gènere. Ara una novel·la històrica, ara una poesia patriòtica, més endavant una obra de teatre actual o una narració de caire eròtic, segons com bufi el vent o ens inspirin les muses. Hi ha, però, gèneres literaris desconeguts, menyspreats, menors o més aviat minúsculs, sense que ningú sàpiga gaire bé per què.

Algú em podria contestar, si us plau, per què no hi ha estudis de l’estil de “El pregó de festa major a la regió de Ponent” o càtedres a les universitats que s’anomenin “Teoria literària del pregó de festa major?” Incomprensible, més si tenim en compte el joc d’equilibris que ha de fer el pregoner entre els interessos dels que encarreguen la peça, els membres de l’ajuntament i el de les diverses faccions en què es divideix la plebs, fins i tot en el darrer dels pobles de l’última raconada de la nostra pàtria. Per no parlar que el lletraferit ha de deixar ben clara i patent la seva vinculació amb la vila en festes, ja sigui perquè n’és fill o en ve de nissaga, hi té una segona residència, hi va passar una temporada durant la darrera Guerra Civil refugiat en alguna cabana de volta, hi va a buscar bolets o a inaugurar edificis.

Ja ho diuen: tenir un fill, plantar un arbre, escriure un llibre i fer el pregó de la festa major del teu poble. Que t’ho demanin és un honor (i un maldecap) i després penses que ja ets una mica gran... Gràcies, fulledencs!