Opinió
Josep Rubió

Josep Rubió

La prostitució del camí

“El camino está prostituido”. Així de clara es va manifestar una hospitalera a l’alberg parroquial de Lleó, una Sra. de Mataró, quan ens va rebre i ens va explicar el funcionament d’on havíem de passar aquella nit. Fins a aquell moment, els tres garriguencs que estàvem fent el camí de Sant Jaume o de Santiago (dos de Cervià i un del Soleràs), ens vam quedar una mica astorats, preocupats i alhora amatents de la nova situació definida. Digueu-nos ignorants, il·lusos, “pardillos” o qualsevol altre adjectiu que pugui demostrar la nostra manca de visió d’allò que estàvem fent. La nostra aventura, a mig camí entre el repte personal, l’interès cultural i l’espiritual, havia transcorregut d’una manera normal fins llavors. Ja portàvem uns 450 quilòmetres amb bici gaudint del recorregut pels petits i grans pobles de Navarra, La Rioja i Castella-Lleó, tot i les conseqüències físiques inalienables al propi acte. De Lleó fins a Santiago, tot i continuar gaudint del paisatge i de l’excel·lència arquitectònica de molts petits poblets (un dels motius pels quals val la pena fer el camí), també vam poder ratificar les paraules d’aquella acollidora, especialment des que entràrem a Galícia, l’últim tram. Albergs de pelegrins convertits en gran negoci, lluny d’aquell altruisme i voluntarietat, suposo inicial, de fa anys..., albergs utilitzats com a estada o punt de descans del seu viatge estival..., albergs plens com a forma barata de viatjar... “Veritables” pelegrins s’havien de quedar al carrer o fer deu o dotze quilòmetres més fins al següent poble per veure si tenien sort (molts d’aquests anomenats pelegrins baixaven del cotxe, sense cap mena de vergonya davant dels albergs i l’endemà continuaven), una corrua d’excursions familiars que només feien que entorpir els camins per on circulaven els veritables pelegrins ... Això sí, la credencial de certificació de pas del recorregut sobretot que estigués ben segellada i signada, i al final tots a la plaça de l’Obradoiro festejant la fita amb la “compostel·la” a la butxaca. Si no s’hi posa mà, cosa que evidentment no interessa pels grans fruits econòmics que hi ha al darrere, el camí està condemnat a la mort, una defunció provocada pel seu propi èxit”.