Mariona Forcat - Vas estudiar a Barcelona i vas treballar 9 anys a l’Hospital Clínic. Per què vas decidir demanar un trasllat a un poble?

Manel Garcia - Per sortir de la ciutat i per tenir una relació més personal amb els pacients. A l’àmbit hospitalari prima la tècnica i la tecnologia.

M.F. - Primer vas estar uns anys a Bellver de Cerdanya. Què et va fer venir a les Garrigues?

M.G. - A Bellver hi estava encantat, ja que ho vaig triar jo. En aquell moment tenia una nòvia que era de Tarragona i vaig decidir que quan sortiria un trasllat m’hi acostaria i la regió de les Borges era una bona opció. El curiós és que, des que va sortir la convocatòria del trasllat fins que es va resoldre, la història amb ella es va acabar, però ja no podia tornar enrere.

M.F. - Aquesta proximitat entre sanitari i pacient ha anat canviant també al món rural?

M.G. - A tot el món sanitari, malgrat que s’ha perdut i se segueix perdent, continua sent bàsica la relació amb el pacient. La feina d’un sanitari és escoltar, mirar, tocar i, després, si convé, podem fer anàlisis i proves. Als hospitals ja no és així i a l’atenció primària cada cop més primer fem anàlisis, radiografies... i després, ja en parlarem.

M.F. - I el fet que últimament els metges no tinguin un lloc estable i vagin canviant tampoc hi ajuda, no?

M.G. - L’atenció en aquests pobles és al llarg de la vida, des de que neixen fins que moren, per tant, com menys persones canviants hi hagi, millor. Es pot teoritzar tot el que es vulgui, però un quan un va a una consulta, vol veure la cara coneguda, vol la persona a qui té confiança. És fonamental saber el que li passa al Pepet o la Maria, no a un pacient que avui em figura en una llista.

M.F. - Tu has mantingut aquesta manera de fer al llarg de tots els anys?

M.G. - És que és bàsic. Ara s’intenta objectivar tot amb proves, quan el 80% dels problemes de salut no necessiten la tecnologia. A vegades és un simple malestar que amb una bona relació metge-pacient se soluciona. Hem arribat al punt que ni et miren a la cara, sinó a l’ordinador. L’atenció ha passat de centrar-se en el pacient a centrar-se en l’empresa o la institució per tal d’introduir dades i més dades i costa que el metge s’aixequi de la taula i et toqui.

M.F. - El metge o l’infermer és un referent pels veïns de pobles tan petits...

M.G. - Sí, sobretot pel tema de l’aïllament. Molts pacients, sobretot gent gran, han vingut a la consulta perquè el que volien era parlar una estona i sempre els he escoltat. Seguim pensant que la majoria de problemes de salut són per un bacteri, per la hipertensió... Quan els de salut reals són l’habitatge, la feina, les relacions familiars i la xarxa social en general.

M.F. - Deus conèixer la vida de cada un dels veïns de Tarrés i Vinaixa.

M.G. - I tant! Les seves històries, les seves relacions familiars... Hi ha una part important que el mitjà rural et permet, a diferència de l’urbà, que és la visita a domicili. És molt important saber en quines condicions viu la gent perquè et dóna moltes pistes per saber què li passa.

M.F. - Com a professional algun desavantatge deu tenir, no?

M.G. - A vegades es creen relacions de massa dependència. En nuclis petits l’accessibilitat és molt propera. Només cal comparar-ho amb regions més grans, com per exemple les Borges, on truques i et donen visita per no sé quants dies. Als pobles petits la visita és diària. Si els hi passa alguna cosa, vénen.

M.F. - Com que sé que m’atendrà, hi vaig per qualsevol petit malestar...

M.G. - Sí, però el professional també hi té un paper per solucionar això. S’ha de promoure l’autocura. Moltes persones ja no saben què és la Maria Lluïsa, per exemple. Si païm malament, una camamilla és una bona opció, no cal que el metge et recepti una pastilla.

M.F. - Què has après dels teus pacients o què te n’emportes?

M.G. - M’he sentit molt estimat, dipositari de la seva confiança. Per mi, el sentit de la meva feina ha estat poder tractar-los pel seu nom.

M.F. - I quina va ser la seua reacció quan els vas dir que marxaves?

M.G. - Doncs els fa por que vingui algú que no doni la mateixa confiança. Però per descomptat que jo no deixaré d’anar-hi i ja tinc projectes en ment, que encara no es poden explicar.