NEREA NIUBÓ - A l'hora de dibuixar, com vas definint el teu estil? S'elegeix o s'hi arriba a poc a poc?
JOSEP SALVIA - Sí, l'estil va canviant a mesura del que et va passant, del que llegeixes i de com et vas formant. Millores, i en un any notes moltes diferències amb quelcom que has dibuixat anteriorment. I amb els còmics és una mica una tragèdia també, ja que, un any més tard, no t'agrada el que has fet. Llavors, no ho veus com una cosa ben acabada i que t'agrada preservar, sinó que a vegades els hi fotries foc (riu). És més, jo no guardo res. La sogra em va prendre unes il·lustracions que tenia perquè sabia que jo ho llençaria i ho té guardat perquè no ho agafi.
N.N. - Quines eines utilitzes? Prefereixes les tècniques manuals o les digitals?
J.S. - Ara mateix 100% digital. Durant un temps, ho feia tot a mà, amb llapis, tinta, però després quan li vaig agafar la tècnica al digital, ho vaig canviar. La tecnologia no la puc suportar, però em va bé perquè dibuixar a mà em suposava fer una pàgina de còmic en 3 dies i, en canvi, amb digital en un dia ja la tens. A més, no t'embrutes i ho pots arreglar tot en un moment. Pots fer exactament el mateix d'una forma més concentrada.
N.N. - Hi ha quelcom que et costi molt dibuixar o que no t'agradi?
J.S. - Ui sí, els cavalls... Els cavalls, no sé per què, però és una cosa que per als dibuixants sol ser un punt feble.
N.N. - Quins requisits trobes que són necessaris per ser un bon il·lustrador?
J.S. - (Riu) Constància, sobretot, i venir plorat de casa. Acceptar la desgràcia perquè anirà venint i acceptar el no. A vegades un no ben dit serveix molt més que tots els sís. No és que hi hagi cap secret per ser bon il·lustrador. Per a qualsevol tasca artística és fonamental la lectura, autoformar-se i exigir-se.
N.N. - Com és el procediment de l'abans de plasmar la idea?
J.S. - Picasso deia que la inspiració t'ha d'agafar treballant, no? Doncs és un no parar i fer esbossos. Tens la idea mental i a partir de llavors ja va sorgint. Per exemple, la portada del llibre d'Antonio Machado va ser arran d'un somni. Estava fent proves, no m'agradaven i no sabia com fer-ho, fins que una nit vaig somiar la portada. Em vaig despertar i vaig dir ja la tinc. I realment és la que més m'agrada. Les portades dels altres dos no m'agraden gens.
N.N. - Les teves últimes obres com 'Sisco' i 'Los días azules' d'Antonio Machado es basen en la guerra civil i l'exili. És un tema que t'inspira molt a l'hora d'il·lustrar o que t'hi sents més còmode?
J.S. - Sí, realment m'havia atret sempre. A Una caja de galletas explico com un nen, que soc jo, va trobar una capsa d'aquestes de ferro on hi havia fotos familiars. A base de preguntar a la família va sorgir una història molt gran que no pensava pas. Sabia d'anècdotes, però no sabia que havien viscut tantes coses o que havien conegut tants personatges il·lustres. A partir d'aquí va créixer més l'interès.
N.N. - T'has plantejat il·lustrar sobre algun altre tema que t'interessi?
J.S. - Sí, de projectes n'he presentat molts i me n'han tombat molts. Però quan passa suficient temps ja no m'agraden tampoc. Ara, tenim coses pendents per fer també amb la meva parella, un projecte personal basat en temes familiars. Jo dic que m'agradaria parar de dibuixar coses històriques, però clar, hi ha temes que ens toquen de prop i els vols explicar perquè no quedin oblidats. Així que segurament hi torni encara que m'agradaria fer d'altres coses.
N.N. - La idea del llibre d'Antonio Machado d'on sorgeix?
J.S. - Quan s'acostava el 80è aniversari de la seva mort vam pensar: per què no fem un còmic de la seva vida. Bé, va ser idea tot d'ella, de la Cecília Hill. No sé com no ho havíem fet abans, ja que sempre anàvem a Cotlliure. A ella va ser a la universitat, estudiant filologia, quan un professor va ser qui la va fer emocionar amb Machado i ella m'ho va encomanar a mi. I gràcies al llibre, la Cecília manté correspondència amb el nebot d'Antonio Machado, que li ha explicat moltes curiositats.
