MIQUEL ANDREU - Hi va haver un moment que les sales de màquines recreatives van desaparèixer, suposo que amb la generalització de les consoles domèstiques.
MIQUEL ÀNGEL POCH - Exacte. A les Borges hi havia sales i als pobles era un racó dels bars que avui és impensable, però per a un noi de poble, en un poble que no tenia piscines, els estius es feien llargs i era un entreteniment; més que per jugar-hi, per veure jugar. Tenies 100 pessetes, quatre partides, i havies de triar molt bé quines feies. Amb els anys, he mantingut l'afició al que ara són consoles retro.
M.A. - Això de mirar com juguen altres també es fa ara a YouTube.
M.P. - Sí, però no hi ha el factor repte. Abans t'encallaves a un monstre o un final de pantalla i no paraves fins a trobar la manera de superar-lo. L'Scalextric, un altre joguet oblidat i del qual també soc aficionat, també té aquest component de repte.
M.A. - A Vinaixa hi ha un club de slot, no?
M.P. - Sí, i tot va sorgir en aquesta casa, al terrat de cal Maginet, amb mon germà Txema, jo i un molt bon amic, el Josep Carré Racero, que malauradament va morir i avui hi ha un memorial de slot que porta el seu nom.
M.A. - També tens una col·lecció de trens.
M.P. - Sí, això és del més friqui que m'emportaré, però és diferent, és trainspotting, l'afició de seure i veure passar trens. Molts nens de la meva generació vam passar-hi hores. Als 13 anys, a més, vaig anar a un internat a Tarragona i anava i tornava amb tren, d'aquí també l'afició. És una llàstima que no es potenciï, que no contamina.
M.A. - Mantens les tres aficions (trens, Scalextric i jocs arcade) en simultani?
M.P. - Sí, més o menys. La meva companya diu que no tinc hobbies, sinó "miniobsessions", perquè quan m'agafa, m'agafa fort. Entres al món dels fòrums, tutorials, etc. Tinc algunes consoles antigues, que molta gent llança però que a vegades amb una simple neteja ja van. Fins i tot tinc una tele de tub per veure-les en l'esplendor original. Hi ha certs joguets que, quan era petit, em van fer molta il·lusió. Quant val una il·lusió? No es pot pagar.
Ara també em va agafar per fer-me jo mateix una màquina recreativa. Hi he posat 71 jocs (Tetris, Pang, Bubble Bobble, les Tortugues Ninja...), molts dels que hi havia al Bugui de les Borges. Hi ha empreses que t'ho venen fet, però no ho puc pagar. Hi he dedicat moltes hores i maldecaps, però fa un mes que ho tinc acabat.
M.A. - Què entenem per joc arcade?
M.P. - Jo ho entenc com una sèrie de videojocs amb un ventall de variants: fer anar el coco, com fas al Tetris, els reflexos, com fas als avionets o als matamarcianos, que en dèiem. Aquest tipus de joc, per exemple, a les noves videoconsoles ha desaparegut. O jugar a dobles, costa molt avui dia. Per això diferencio l'arcade del gaming, l'arcade és més un passatemps, mentre que en el gaming pràcticament et fiques dins d'una pel·lícula, i això m'inquieta.
M.A. - Un nen d'avui els pot trobar rudimentaris els jocs d'abans, però.
M.P. - Ells tenen molta oferta a internet i són molt d'acció-reacció, de vull, vull, vull. A nosaltres, quan ens compraven una videoconsola, normalment hi venia un sol joc i l'espremies al màxim; després hi havia els intercanvis amb amics, clar. La Nintendo, per exemple, me la van regalar amb el Zelda, i a dia d'avui, amb 43 anys, encara tinc l'espineta que no me l'he passat, i això no pot quedar així [riu], quan tingui temps m'hi posaré. Un dels quals estic orgullós de tenir, també, és el FIFA de Megadrive amb la versió de l'únic any que podies triar el Lleida a Primera.
M.A. - Del PC futbol, què me'n dius?
M.P. - Ui, aquí hauries de fer un a part de l'entrevista, perquè podríem parlar d'obsessió. No he deixat de jugar cap temporada i he aconseguit editar el joc fins a poder fer un Barça-Vinaixa, per exemple, o fer sortir els fills de mon germà o d'un amic com a juvenils. El PC Futbol 2001 és el joc que m'ha pres més hores de vida, però m'ho he passat molt bé sempre. Estaria bé fer-ne un de garriguenc.
