Mariona Forcat - Quants anys fa que estiueges a Cervià? Com és que la família va triar Cervià per tenir-hi la casa de vacances?
Clara Cortés - Veníem de tenir casa a Barberà de la Conca. Fa uns dotze anys la vam deixar, i buscant una casa per la zona -que ens la sentim nostra-, vam arribar a Cervià.

M.F. - La teua vinculació amb Cervià t'ha donat els seus fruits. Vas guanyar el bronze del premi Laus de l'Associació de Dissenyadors Gràfics per un cartell de la festa major del 2011. Què va significar aquest premi?
C.C. - Em va fer moltíssima il·lusió, tant pel que fa al vessant professional com al personal. Justament era un cartell que, d'alguna manera, reflectia un moment de canvi recent al poble. Hi havia ganes de fer-lo viu i fer que els cervianencs se'n sentissin orgullosos. El cartell se centrava en les lletres dels noms de les cases. Així reivindicàvem la identitat del poble i jugàvem amb la metàfora de posar en valor la bellesa del patrimoni propi, que potser en veure'l cada dia no ens hi fixem, però és molt valuós.

M.F. - I cada any deus fer el cartell del poble... Ja ets la dissenyadora gràfica oficial de Cervià, no?
C.C. - Ui, no ho crec pas! (Riu) A tot arreu hi ha dissenyadors fent coses xules! De tota manera, a mi sempre em fa il·lusió aportar a Cervià una part de mi, fent el que sé fer millor, que és dissenyar.

M.F. - Però el paisatge garriguenc no deu ser el que t'inspira a l'hora de cantar música brasilera... Explica'ns una mica el teu vessant com a intèrpret. D'on et sorgeix?
C.C. - De família! A Cervià justament hi tenim el piano que van regalar a la meva mare quan va fer 16 anys. I per part de pare, la família és especialment musical. Hi ha diversos músics de professió i la música n'és una característica molt present. Suposo que tot devia propiciar que els darrers anys d'institut m'apassionés per Beethoven i, més tard, mentre feia la carrera, entrés a treballar al Liceu. Va ser llavors que vaig decidir estudiar de manera regular piano i també cant líric.

M.F. - T'has donat a conèixer per les xarxes socials on vas penjant els teus vídeos. Creus que sense aquest espai ho hauries tingut més complicat?
C.C. - Segurament. Però la veritat és que la bona rebuda dels vídeos no deixa de ser un fet una mica casual: la motivació dels primers vídeos era enviar-los a una amiga que viu a Rotterdam, i la manera més pràctica de fer-ho era via Youtube. A partir d'aquí, algunes amistats em van animar a compartir-ho més obertament i m'hi vaig llençar. La veritat és que cada vegada que publico un vídeo sento certs nervis, ho relaciono amb als previs a un concert. No deixa de ser una exposició del que un fa i això sempre genera una miqueta de iuiu.

M.F. - T'agradaria dedicar-te professionalment també a la música? Més enllà dels vídeos, ja t'han ofert algun projecte professional com a cantant?
C.C. - Com que m'agrada tant el disseny, amb la música no tinc un objectiu concret i això està bé, perquè em permet deixar-me portar pel que va sorgint i em ve de gust fer. No m'he agafat a totes les oportunitats que m'han arribat en l'àmbit musical, però sí que, per exemple, he fet veus en algun disc, han sortit alguns concerts o, recentment, he posat la veu del personatge principal en els capítols musicals d'una sèrie del Super3.

M.F. -Una sèrie del Super3? Quina? I com et va sorgir aquesta oportunitat?
C.C. - Misha, la gata violeta, que estrena segona temporada aquest setembre. Va sorgir a través de la meva germana, que és una de les sòcies de Teidees Audiovisuals. Al principi necessitaven algú per cobrir la veu d'un personatge més secundari (la Gina) i quan ja ho estava preparant em van proposar de cantar també la de la Misha.

M.F. - Cervià només es per descansar i Barcelona per treballar? Alguna vegada t'ha passat pel cap establir-te en algun poble?
C.C. - Doncs fa anys havia pensat en Montblanc com a opció factible. Però la família la tinc a Barcelona i passa també que tinc sort que el barri on visc, malgrat l'estigma upper, encara conserva una part com molt de poble. Va ser el darrer municipi a annexionar-se a Barcelona ben entrat el segle XX (por Decreto Ley) i en contra de la voluntat dels habitants i l'Ajuntament. Avui dia encara hi trobes gent que és de tota la vida, que saben qui és la teva família i fan viu el barri. Els meus avis paterns eren nascuts a Sarrià poble i la majoria de la família està escampada pel barri.