ALBERT GONZÁLEZ - Què fa que la dona sigui minoritària als cossos policials?
IMMA REBULA - No hi ha iniciativa.
A.G. - Les dones no volen ser policies?
I.R. - L'any 2008, de les 25 persones que volíem ser agents, sols cinc érem dones. Tant a Balaguer com aquí a les Borges soc única entre homes agents.
A.G. - Insisteixo. Què ho fa?
I.R. - El paper de la dona com a cuidadora de la família està molt arrelat.
A.G. - No en el seu cas.
I.R. - No. No és la meva percepció del paper de la dona. Jo vaig ingressar a l'escola de policia quan el meu fill tenia sols dos anys. La meva parella se'n va fer càrrec durant mesos.
A.G. - És determinant la part física entre homes i dones?
I.R. - No hi ha diferències. Si un company puja una tanca o agafa un pes important, jo també, utilitzant tots els mecanismes que tingui al meu abast. Per això, les dones han de passar també proves físiques per ser agents.
A.G. - Ser policia ha estat la seva vocació?
I.R. - De petita practicava el bàsquet i el karate, però no en tenia prou. Amb divuit anys ja volia ser policia. I els meus pares, suposo que per un instint de protecció, no els agradava gens la idea.
A.G. - Per què?
I.R. - Estem parlant d'un context de fa quaranta anys, en què les noies havíem de fer altres coses.
A.G. - Però no va desistir.
I.R. - El temps va anar passant, guanyava diners al sector de l'estètica i la perruqueria, vaig ser mare... fins que li vaig dir a la meva parella: la vida que porto no em fa feliç. Vaig canviar de rumb als 33 anys, una edat molt poc habitual per fer-se policia, sobretot per a una dona.
A.G. - L'ascens va ser una bona notícia?
I.R. - El primer cop que m'ho van proposar m'hi vaig negar. No em creia capacitada, tot i que la meva família em deia el contrari. I em vaig preguntar, per què no?
A.G. - Quins reptes ha d'afrontar una dona per ser al comandament?
I.R. - Ser jutjada, sobretot per la societat.
A.G. - Creu que se n'ha sortit?
I.R. - La valoració és positiva. No ha estat fàcil. Hi ha hagut entrebancs, un aprenentatge dia a dia i moltes crítiques. Una de les conclusions que em faig és que a molts encara no agrada que hi hagi una dona al comandament. Part de la societat no sembla preparada.
A.G. - Les crítiques l'afecten?
I.R. - Sí, sobretot al començament, però he après a tenir l'esquena ben ampla.
A.G. - Però en fa una valoració positiva...
I.R. - El que més m'agrada de ser policia és que no hi ha monotonia. Al carrer cada dia passen coses diferents.
A.G. - Quina és la gran diferència entre ser policia a una ciutat gran com Balaguer i a una de petita com les Borges?
I.R. - Els recursos humans. Aquí estem coixos, tot i que el consistori té la intenció d'arreglar-ho.
A.G. - I pel que fa a l'índex d'incidències?
I.R. - A les Borges hi ha menys mobilitat i, per tant, menys accidents.
A.G. - I en qüestió de criminalitat?
I.R. - Tenim un índex molt baix. És un poble molt tranquil.
A.G. - A excepció del sector de l'avinguda Santiago Rusiñol...
I.R. - Tinc la certesa que el consistori hi està treballant.
A.G. - Quina és, doncs, la principal problemàtica a les Borges?
I.R. - El soroll n'és una. Es va treballar molt l'estiu passat, donant-nos eines per denunciar. Però també hi ha molta manca de civisme en estacionaments.
A.G. - Les multes serveixen?
I.R. - Jo soc partidària de conscienciar. He arribat al punt que ja no em sento indignada, sinó trista. Per això intento explicar bé als incívics quin és el resultat dels seus actes. I moltes vegades m'ha funcionat.
