MIQUEL ANDREU - Has estat a l'escola de música des dels inicis, als anys 80.
DOLORS BORDELL - Sí, la vam fundar amb la M. Carme Giné i el Joaquim Mesalles, i crec que també va vindre la germana Asunción Juncosa. Eren els inicis de la democràcia i semblava que hi hauria molts avenços en cultura; en realitat, tampoc no van ser tants.
M.A. - Les instal·lacions del principi, damunt de l'ajuntament, eren ben precàries.
D.B. - Ens fèiem la neteja nosaltres. No hi havia prou diners, imagina't.
M.A. - Avui hi ha molts més alumnes de música, comparat amb els inicis.
D.B. - Sí, perquè ara els agafem ja des dels tres anys. A més, ara hi ha seu a tres pobles, i això es nota. Al començament la intenció ja era que fos una escola comarcal, i recordo que algun alumne venia de la Pobla o de Vinaixa, però no era com ara.
M.A. - Deu haver canviat molt la manera d'ensenyar, també.
D.B. - Sí, clar. Ara hi ha moltes coses a base de joc, ens hem hagut d'adaptar als temps, però sense deixar del tot la part tradicional. Allò de presentar els alumnes als exàmens ja no es fa, per exemple, no tenia sentit si no havies de continuar al conservatori.
M.A. - Sempre s'ha associat la música a una activitat molt exigent, de molt sacrifici.
D.B. - L'Escola ara està enfocada -i així ho entenc jo també- que els nens s'ho passin bé amb la música. Si ha de sortir algun músic, ja sortirà. Dit això, hi ha una exigència, evidentment; si no, no avançaríem.
M.A. - Com et vas introduir tu al món de la música? Hi havia una tradició familiar?
D.B. - No. Bé, el pare m'havia dit que abans de la Guerra tocava el violí, i de fet, en vam conservar un durant temps a casa, però jo ja no l'havia vist tocar. Vaig començar a les Monges, com a activitat extraescolar, i ens presentaven a exàmens. Em va agradar i vaig anar fent. De joveneta, potser tenia 16 anys, als estius en lloc d'anar a collir fruita feia classes de música a casa a gent que m'ho demanava. No hi havia ningú més que ho fes al poble. Després, quan vaig acabar els estudis de Magisteri, vaig tenir l'oportunitat d'especialitzar-me com a mestra de música.
M.A. - També vas transmetre l'afició als fills.
D.B. - Sí, i ara tinc uns nets que també en fan.
M.A. - Creus que l'Escola de Música ha guanyat pes en la vida social i cultural de la comarca?
D.B. - Jo crec que sí, jo l'he vist evolucionar, aquesta escola. Tots els alumnes et saluden quan te'ls trobes, et recorden, i això, per a mi, és el més bonic. He vist l'evolució d'escola de poble a escola comarcal.
M.A. - I què li fa falta?
D.B. - No s'acaba de valorar prou. Als concerts de final de curs sí que la gent s'adona dels progressos i queda meravellada. Llavors es valora. D'altra banda, sembla que ara les institucions locals donen més valor a la cultura. En aquest sentit, el que falta és un edifici com cal i, si no és possible, una reforma de l'actual. Que sigui compartit amb l'institut és un problema.
M.A. - Què aporta la música a la canalla?
D.B. - Molts valors relacionats amb la consciència, l'atenció, la creativitat, la memòria, el treball en equip, la solidaritat entre alumnes... Tot això els ajuda moltíssim. En general, són nens i nenes molt conscienciats amb l'estudi, i això es nota també amb les notes que treuen a Secundària, per exemple, que solen ser molt bones. Tot i així, conscienciar amb l'estudi cada vegada costa més, la veritat. L'estudi és solitari, costa, i és important que els pares s'hi posin una mica, també, que escoltin una estona els seus fills mentre practiquen, aquesta companyia ajuda quan són petits. A l'escola de música ara es fa orquestra i classes compartides, que abans no es feia, i això també ajuda molt.
M.A. - Encara toques el piano a casa?
D.B. - De tant en tant, però menys que abans. Escolto molta música. Al cotxe sempre porto música clàssica.
