MIQUEL ANDREU - Estudiar el cost humà de la Guerra Civil sembla una fita inabastable. Quant temps fa que t'hi vas posar?
JORDI OLIVA - Vaig entrar al Centre d'Història Contemporània de Catalunya, com a becari, el 1986. El 1989 vaig substituir Joan Villarroya, que fins llavors havia coordinat l'estudi del cost humà, i ho vaig fer ininterrompudament fins al 1995. El 2005 vam tornar a posar fil a l'agulla, després de nou anys en què el projecte havia quedat aturat. I fins al 2019, quan passa al Memorial Democràtic, amb qui col·laboro però ja no coordino.

M.A. - Fa temps que aprofites els estius per anar a l'arxiu de Salamanca.
J.O. - Sí, sobretot un fons que vaig descobrir cap al 2010-2011, que mai ningú s'havia dedicat a fer un buidatge sistemàtic. És el fons que va generar la subpagadoria de l'Exèrcit de Terra republicà per indemnitzar famílies de combatents per raó de mort, desaparició o invalidesa. En els primers mesos de la Guerra, aquest servei l'havia exercit la Generalitat, mitjançant el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, fins que el 1937 es va centralitzar. 
Aquesta sèrie documental la vaig buidar de dalt a baix pel que fa a les subpagadories de Catalunya. Eren unes 400 caixes, uns 100 metres lineals de papers que van passar per les meves mans durant 10-11 anys consecutius, a raó d'unes 10 hores diàries d'arxiu, de dilluns a divendres, durant unes cinc setmanes l'any, tot el juliol i part de l'agost.

M.A. - I tot això en les teves vacances, perquè aquesta no és la teva professió.
J.O. - Exceptuant tres anys que vaig estar contractat pel Centre d'Història Contemporània, tota la recerca l'he estat fent posant-hi hores de la meva vida, sí.

M.A. - Avui dia encara es posen traves per consultar arxius?
J.O. - Tenim un exemple recent. Fa dos anys, amb el treball de víctimes mortals de refugiats a l'Estat francès, vam tenir problemes a Tolosa de Llenguadoc amb la documentació hospitalària d'entrades, sortides i defuncions. A Perpinyà i Montpeller no hi va haver problema però a Tolosa ens van dir que no, que com que podia haver-hi gent dels llistats que encara fos viva, per protecció de dades personals no ho podíem consultar. Vaig haver de fer una instància, que es va resoldre favorablement l'abril de l'any passat, i al juliol vaig poder anar-hi una setmana. Hi he de tornar, perquè no vaig poder acabar. De tant en tant et trobes amb dificultats, sí, si no és per protecció de dades és per una altra cosa.

M.A. - Podem posar una xifra al cost humà de la Guerra Civil a Catalunya?
J.O. - Des del 2005 estem incorporant també persones foranes que, com a refugiats de guerra o com a soldats, acaben morint a Catalunya, però si ens centrem només en els catalans, pot superar els 80.000, en tots els àmbits de violència i repressió.

M.A. - Què recomanaries a algú que té un familiar desaparegut i no sap per on començar a buscar?
J.O. - Primer, que miri documentació familiar, si hi és, a vegades hi ha sorpreses. Després, mirar l'arxiu municipal de jutjats. Cal comprovar també fora termini, passada la Guerra, perquè molts són inscrits entre 1941 i 1944. S'ha d'agafar amb precaució, però, perquè es van registrar moltes falsedats. Dins els fons municipals, s'han de mirar també els llibres de lleves, sobretot els de 1940-1941, quan es recopil·len tots els mossos que encara estarien en edat militar, ja que hi pot aparèixer la mort. Mirar també la correspondència municipal, on pot aparèixer algun comunicat militar. I, a partir d'aquí, fer una recerca en webs, com la del Banc de la Memòria de la Generalitat. També és interessant la web combatientes.es.

M.A. - Deus haver vist tancar el cercle de moltes històries familiars.
J.O. - La recerca sol ser una cosa molt poc emocional, però sí que hi ha moments d'emocions fortes quan a algunes famílies els aportes informació clau. Sempre poso l'exemple d'un noi, Antonio Salazar, de Cartagena, que va descobrir el seu avi per mitjà d'una web que jo tenia de la Segarra. Quan vam inaugurar el fitxer memorial del cementiri de Cervera, va fer els 700 km per vindre i al veure el nom del seu avi va arrencar a plorar. Al cap d'uns dies em va explicar que s'havia passat bona part de la seva vida retraient al seu pare no haver sigut capaç de ser empàtic amb ell, sense entendre que el seu pare mai va tenir un pare que li n'ensenyés. Hi ha vegades que, sense voler, acabes resolent conflictes íntims i personals.

M.A. - Una cosa és saber on està enterrada la persona i una altra recuperar-ne les restes. Anem a bon ritme, en exhumació de fosses?
J.O. - No. Els recursos haurien de ser molts més dels que s'hi està invertint. Hi ha un debat sobre la taula, però, sobre què fer amb les restes. Quan són dins un cementiri, és a dir, a l'espai que correspon, quan aquell espai ha estat dignificat, quan s'han individualitzat cadascuna de les víctimes amb nom, cognoms, circumstàncies de la mort i quan hi ha un espai de record on els familiars es poden adreçar, cal fer una exhumació? Jo tinc dubtes.

M.A. - Altra cosa són ossos a camp obert o en camps de conreu.
J.O. - Clar, aquí sí que no hi ha dubte, s'han de recuperar i donar-los una inhumació digna, i se'ls ha de posar nom, sempre que es puguin identificar amb les mostres d'ADN. Al llarg dels anys m'he trobat gent de tota mena, partidaris d'exhumacions massives, tant si són en cementiris com si no, i altres que no.

foto: Oriol López/Manresa Turisme