Miquel Andreu - Quan tens, tu o la família, la sospita que alguna cosa no rutlla?
Joan A. Chacón - El primer problema greu va ser als 17 anys i als 18 m'ho van diagnosticar. Esquizofrènia paranoide idiopàtica. Els professors de l'institut on estudiava em van recomanar un metge de Barcelona i aquest em va derivar a la Seguretat Social, que em va anar de meravella.

M.A. - Recórrer a professionals és clau, no?
J.A.C - Sí. Primer em van aconsellar que ingressés a l'hospital Santa Maria de Lleida, que llavors era molt antic, amb sis persones per habitació, tot de cortines i fusta, deixaven fumar... Un perill total, no hi havia cultura de salut mental, fins que em van traslladar a Martorell. Allà van trobar la medicació adequada i ja fa 26 anys que me la prenc. No he tingut cap més ingrés ni recaiguda greu.

M.A. - Com t'afecta la malaltia en el dia a dia?
J.A.C. - M'he de prendre la medicació tres vegades al dia, fer una vida saludable, algun esport lleuger i revisions mèdiques cada tres mesos. Em van aconsellar que anés a un centre social i fa cinc anys que hi vaig, a Lucena. Hi fem teràpies de grup, manualitats, senderisme, natació, visites culturals... És un centre per inserir les persones amb problemes de salut mental i així millorar la qualitat de vida i tenir més apoderament.

M.A. - Tenir serveis i recursos a l'abast deu ajudar molt.
J.A.C. - És més important el codi postal que el codi genètic. És a dir, tenir a prop alguna associació de salut mental, algun centre de salut en cas d'emergència, algun lloc on practicar un esport adaptat a la malaltia hi fa molt, en la millora de la qualitat de vida, més que el grau de dependència que tinguis.

M.A. - Creus que s'ha avançat prou en l'eradicació de l'estigma o encara hi ha molt tabú?
J.A.C. - Els mitjans de comunicació no ajuden gaire. La majoria de persones amb problemes de salut mental fem una vida totalment sociable, familiar i laboral fins i tot, però la falta d'informació, o una mala informació, fa que es malpensi de les persones.

M.A. - Quin paper podem fer els mitjans?
J.A.C. - Molt. Explicar, per exemple, les coses positives que fem, perquè només el 0,01% de casos deriven en situacions de violència. No som persones perilloses, sinó que el 99,9% estem fent coses interessants, esportives, laborals, familiars, associatives... Sempre tenim la malaltia darrere, però amb unes condicions dignes i una teràpia digna podem tirar endavant la nostra vida. En casos d'emergència, a més, recomano als professionals o a les forces de seguretat que tinguin present que la persona afectada està patint, i necessita ajuda, no immobilitzacions que li suposen més maltractament. La solidaritat és la millor medicina. A vegades em poso molt trist pensant amb el que deuen patir els nens que fugen de la guerra, molts tindran traumes i problemes de salut mental.

M.A. - Coneixes bé la realitat de les Garrigues, pobles petits, gent gran... Costa que les famílies parlin del problema, l'exterioritzin?
J.A.C. - La societat va evolucionant. Fa 30 anys no hi havia informació i la meua família, per exemple, al principi no entenia què em passava, però vam anar tenint informació, ens vam posar a l'associació Salut Mental Ponent Lleida. Érem cinc o sis famílies, ara són més de 200. Hi ha grans professionals i tenim bona infraestructura, però les retallades en sanitat els limiten molt i han d'esforçar-se i fer meravelles. La cosa va endavant, però s'ha de continuar lluitant i ser constant, mai fer-se enrere.
                    
M.A. - Portes una vida social molt intensa.
J.A.C. - El psiquiatra em va recomanar que com més coses fes, millor. Quan era a Lleida estava a la branca de jubilats i pensionistes d'un sindicat i participava en mobilitzacions per explicar la necessitat d'una llei de dependència. Ara, jo i moltes persones amb graus de dependència superiors ens en podem beneficiar. 

M.A. - A part del centre social, fas moltes altres coses.
J.A.C. - Ara començaré de nou el curs de guitarra al conservatori, vaig fer cinc anys de contrabaix, toco en un grup de música, estic en un grup de teatre, al club senderista La Brisa del Genil, que van fundar els meus pares, faig articles per a periòdics, com SomGarrigues... Em sento útil, satisfet, inserit a la societat. Per sort o per desgràcia, la vida m'ha donat l'esquizofrènia però, al mateix temps, l'esquizofrènia m'ha donat la vida. Participar dona satisfacció, la inserció social millora molt la qualitat de vida dels malalts, i ho intento fer.