Miquel Andreu - Com ha evolucionat la diagnosi de l'esquizofrènia?
Salvador Miret - El risc de tenir esquizofrènia s'ha mantingut estable al llarg dels anys, no hi ha més casos ara que abans. S'ha millorat molt, això sí, en dos aspectes: el tractament terciari, la sortida rehabilitadora, ja que abans se centrava molt en l'hospitalització, i s'ha avançat molt en investigació, sobretot en la identificació dels símptomes previs.
M.A. - És important detectar-ho a temps o tot desemboca igualment al mateix lloc?
S.M. - Com tot, com més aviat s'agafen les coses, millor pronòstic. El tema és discriminar bé quin tipus de manifestacions realment tenen valor predictiu positiu, perquè hi ha el risc de fer falsos diagnòstics, de sobrediagnosticar i acabar estigmatitzant. Això sol aparèixer en edats joves, un moment de molt cataclisme emocional, i el malestar psicològic no necessàriament ha de desenvolupar un trastorn mental. Sí que s'han anat caracteritzant, això sí, perfils clínics que tenen un cert risc.
M.A. - És important, el factor genètic?
S.M. - En alguns trastorns, el pes biològic té importància, però són trastorns que responen a patrons genèticament complexos. I també hi ha factors ambientals, com l'estrès o el consum de substàncies, com el cànnabis.
M.A. - Estem en un moment àlgid, en consum de drogues i, en conseqüència, d'aparició de trastorns?
S.M. - Hi ha un patró de consum diferent. Per exemple, no és rar el policonsum. Una cosa és que certes substàncies siguin inherents a una cultura, com el vi en el cas de la mediterrània, el tema és quan això entra en subjectes de risc. "He fumat porros i no m'ha passat res", dirà algú; d'acord, però a altres sí. I aquest risc és molt difícil de calibrar.
M.A. - Ha canviat la percepció social dels trastorns mentals?
S.M. - Històricament, els psiquiàtrics han estat apartats, com les presons, la societat tendeix a excloure-ho, en part perquè fa por. Conforme s'ha anat coneixent més, tot s'ha humanitzat molt, sobretot en les últimes dècades. La gent, ara, quan té un patiment psíquic demana ajuda i va al metge amb normalitat. Abans, anar al psiquiatre... És un avenç, però tampoc no hem de psiquiatritzar qualsevol malestar.
M.A. - Quin paper té l'entorn?
S.M. - La família és fonamental. Quan treballem un trastorn incloem la família, en la modalitat que sigui, no l'individu aïllat, perquè la família també pateix molt, no ho entén o fins i tot pot haver-hi una disrupció en les relacions familiars. Hi sol haver molta confusió. Les persones no trien estar malaltes i no tens per què tenir formació en això. Un primer brot psicòtic, per exemple, pot impactar molt. Doncs aquest impacte en la família l'hem de tenir en compe i es tracta que tant el pacient com la família trobin una sortida, que no vol dir curació necessàriament, perquè un dels riscos dels trastorns són les possibles recaigudes.
M.A. - Hi ha franges d'edat més propenses?
S.M. - La majora de trastorns mentals sorgeixen en l'adolescència i la primera adultesa. És un moment crític, perquè ens hi juguem moltes coses: la maduració de la personalitat, el rol com a adult, els estudis, temes laborals, sentimentals, d'identitat sexual... Pot truncar camins, pot fer perdre trens. El tractament, entès en sentit ampli, justament és per restituir aquest equilibri psicològic que s'ha perdut.
M.A. - Ve algú a una entrevista de feina i saps o et diu que té un trastorn mental. Com superem el mur que això pot generar?
S.M. - Les malalties, els trastorns, formen part de la privacitat de la persona. La qüestió està en el fet d'incloure, i incloure vol dir amb totes les conseqüències. Igual que podem emmalaltir físicament, podem emmalaltir psicopatològicament, ningú n'està exclòs. Ho hem de veure com una cosa consubstancial a les persones. Al final, és un tema de mirada, bàsicament, de com tu mires aquella persona. Com mires una persona immigrant? La mirada que hi tens té molt de sociològic.
M.A. - La crisi econòmica i les tensions que suposa les heu notat a les consultes?
P.G. - Sobretot en el que en diem casos reactius: quadres depressius, ansiosos, etc. Ara hi ha més complexitat i més incertesa, i els humans tendim a desenvolupar-nos malament amb la incertesa. Hi ha patrons de funcionament, a més, ja siguin laborals ja siguin d'ús del temps, que no permeten gaire aturar-se i reflexionar, tot és sempre cap endavant. Com a societat, i com a individus, hauríem de revisar algunes coses.
