Miquel Andreu - La Mahler Chamber Orchestra funciona assembleàriament. Es dona gaire, això, en l'àmbit musical?
Anna Puig - A tant nivell és difícil de trobar. Ho decidim tot i, el més important, decidim la direcció artística, que és on, com a artista, tens més ganes d'influir, on deixes més lliure la imaginació i la creativitat. En això sí que la Mahler és de les molt poques, no l'única, en què tot el poder de decisió rau en el músic.

M.A. - Aquestes decisions en allò artístic us porten més a uns terrenys que a uns altres?
A.P. - Sí, quin repertori volem treballar, amb quins directors, amb quins solistes, etc. L'orquestra va ser fundada per Claudio Abbado, un dels grans directors de la història de la música, i després va agafar la direcció Daniel Harding, fins que vam optar per no tenir director titular. Va ser una decisió arriscada, bastant revolucionària, perquè les orquestres que volen jugar a la màxima lliga necessiten una cara, un nom al qual associar. Va requerir moltes hores de parlar, però avui crec que podem dir que va ser encertat i ens dona encara més identitat.

M.A. - L'assemblearisme té satisfaccions extra, però suposo que també maldecaps extra.
A.P. - Molts, i més quan les majories són al 65% i, en decisions importants, el 75%. S'ha de parlar molt. Fa anys, per exemple, que tenim prou diners per apujar-nos el sou però no estem prou d'acord en quin sistema aplicar que sigui més just. Quan tens un vot tens una responsabilitat, no només una opinió. 

M.A. - Parlem una mica de la teua trajectòria. Com fas cap a la viola, un instrument que no és precisament popular?
A.P. - Doncs de rebot. Jo volia tocar la flauta, però a l'escola de música de Cervera no hi havia vents, només piano i corda. Sóc la petita de tres germans, mon germà gran tocava el violí, ma germana el cello i el contrabaix era massa gran per a mi, de manera que va ser la viola. 

M.A. - De Cervera ja saltes cap a Berlín?
A.P. - Quasi que sí. Vaig estar dos anys a Barcelona però amb el mateix professor que a Cervera. Vaig fer proves d'ingrés a les universitats de Salzburg i Berlín. A Salzburg, que és on volia anar de bones a primeres, no em va anar bé i vaig entrar a Berlín. Va ser la sort de la meua vida, hi vaig fer el grau superior i el màster i, amb el temps, vaig entrar a la Mahler.

M.A. - T'has sentit sempre més còmoda en orquestres que com a solista?
A.P. - M'agraden tots els vessants, però sí que sempre he anat molt pel camí de l'orquestra, la Jove Nacional de Catalunya (JONC), la de l'Associació Catalana d'Escoles de Música, la Jove d'Espanya (JONDE), la Jove de la Unió Europea (EUYO), la Gustav Mahler, que és la paneuropea, la mundial... Era bastant evident que em dedicaria al món de l'orquestra. Els repertoris, les gires, els auditoris al·lucinants, sempre em van motivar moltíssim. La interacció d'un músic al cantó d'un altre músic, per mi, és la part fonamental de la música. Sí que m'adono, però, que a mesura que passen els anys toco en formacions cada vegada més petites, quartets, gravacions jo sola... 

M.A. - Molts músics s'acaben dedicant a l'ensenyament en escoles de música. Es perd aquesta interacció, en aquest camí?
A.P. - És que aquí tenim molt poques orquestres professionals, que tinguin un auditori i una programació setmanal. A Alemanya, qualsevol poble té una orquestra simfònica i una d'òpera com a mínim, i dos teatres. A Catalunya, d'orquestres professionals hi ha l'OBC, la del Liceu i la del Vallès. I això dona molt poques opcions de tenir-hi una plaça i guanyar-te la vida tocant un instrument. La Julià Carbonell, per exemple, no treballa cada setmana, és difícil viure'n, ho has de complementar.

M.A. - En canvi, cada vegada hi ha més alumnes a les escoles de música.
A.P. - Passa en moltes professions a Catalunya. Tenim segurament les generacions més ben formades però el país no pot oferir feina per a tot allò que sí que ofereix formació, i això és frustrant. A vegades et diuen que és difícil treballar a l'estranger, però el difícil, per mi, seria fer aquí el que estic fent a fora. Hi tinc més opcions i puc viure a les Garrigues i demà anar a fer un concert a Londres. 

M.A. - Ha evolucionat, l'ensenyament de la música des que vas començar tu?
A.P. - Sí! L'altre dia vaig anar a escoltar el concert de final de curs de l'escola de les Garrigues i penso en el que feia jo i l'evolució és increïble. El ritme del cos, la coordinació corporal... El que es fa ara a Cervera o a les Borges em sembla molt interessant.