La tardor és com un feix de palla que s’amara del que ens envolta i ho deixa anar mesuradament per estimular els sentits. La grogor de la castanya ben torrada, de la coca de codony i de mansana, de la llum del migdia. De l’ataronjada tarda, del moniato cuit, de les fulles que volen caure. De la quietud de primera hora, de la quietud de cap al tard. La solitud de qui ascla la fusta a cop de destral: sec, penetrant que ve de lluny. La llenya era l’ingredient que ens tornava a l’ordre. Al recolliment davant el foc que espetega, la pell tibant d’escalfor. A poc a poc les calefaccions han substituït l’estufa de ferro colat i han instaurat un núvol calent a casa, quan, fa relativament pocs anys, el foc havia estat un ritual, una cerimònia arrelada als pobles de les Garrigues.

Sense llenya no hi hauria hagut fogueres al camp de bon matí. Ni vetllades als masos. Tampoc no hi hauria hagut companyia entre els entranyables miners. Segons com, ni pa, ni coques, ni sopes escaldades. L’escalfor puntual de l’estufa roent al cafè, a casa, als llocs públics, a l’escola. I tot precedit per la solitud de qui ascla fusta a cop de destral: el llenyataire eventual i impertorbable elaborant la matèria prima de la concòrdia amb l’hivern cru. L’hivern despietat als afores. Allà on la llenya encara és arbre i fa fruit amable per escampar-lo, líquid, sobre la torrada que ara espera entre les brases i un plat d’aulives.