L’efecte de la gota freda al País Valencià ha estat devastador. Per descomptat que em sap greu que tantes persones hi hagin deixat la vida; les imatges encara avui fan esgarrifança. I em va alegrar moltíssim la implicació dels joves que, desinteressadament i arromangats fins dalt, es van abocar a posar una mica de decència als carrers.

De totes maneres, quan tenen lloc aquest tipus de desastres naturals, massacres provocades per humans, guerres injustificades -totes les guerres ho són d'injustificades-... em pregunto on se situa el límit geogràfic que fa que ens afecti més o menys: amb quina intensitat ens afecta el genocidi que dia rere dia practica Netanyahu amb els palestins? I el d'altres punts bèl·lics com el Iemen, Sudan, Myanmar, etc. on, ara, en aquest precís moment, moren desenes de persones? I les barques que naufraguen cada dia a la Mediterrània, amb quina intensitat ens afecta? Si naufraguen prop de costes de la península Ibèrica ens afecta més que si ho fan a les de Grècia? I si un veí del poble bolca amb el tractor, ens afecta més que si l'accident el té el veí del poble del costat?

Qui em coneix sap com m'estimo el País Valencià. Però m'agradaria el mateix grau de mobilització per a les germanes i germans de Palestina, del Iemen, del Sudan, Myanmar... o per a les de les inundacions de Koshi al Nepal o Bihar a l'Índia, on les darreres setmanes també han mort centenars de persones i també me'ls estimo. Ara plouen ajudes a més no poder al País Valencià. D'acord. Però em pregunto si serviran per aprendre a perdre. La vida no en té tanta de transcendència... El que fa mal no és el desastre. El que fa mal és la por a perdre el que creiem que ens pertany. Al Nepal, l'Índia, Myanmar, Palestina ho saben: res no ens pertany. Absolutament res. Ni tan sols la vida, ens pertany.