Jo no sé si és la crisi, la saturació informativa o simplement l’evolució natural de la humanitat, però hem arribat a un punt en què ja res té transcendència. Duran i Lleida pot dir en ple segle XXI que els homosexuals s’han de curar anant al psicòleg, a Intereconomia poden dir que els catalans som tots nazis i que la treva d’ETA és mentida... i no passa res! Ni dimissions, ni gent cremant contenidors, com a molt alguna enrabiada lleu que l’endemà ningú recorda. Resumint, estem curats d’espants, de tots els espants. Som immunes a la realitat, indolents absoluts, ja tot s’hi val. Tot? No! Un petit i absurd tabú resisteix a les barricades del políticament correcte: la mort. No importa quina mena de malparit hagis sigut en vida, tu mor-te i el teu nom serà sinònim de reverència i respecte etern. La mort és qui ha transformat d’un dia per l’altre Steve Jobs de notable empresari i visionari informàtic a gurú de la humanitat sencera i exemple moral a seguir per tots, a més del major geni intel·lectual de la història. La mateixa mort que ha convertit el mediocre Marco Simoncelli, el motociclista més brut i temerari de tota la graella del Mundial, en un jove alegre i jovial que estava cridat a convertir-se en el successor de Valentino Rossi com a tòtem de l’esport de les dues rodes. Fins i tot Gaddafi, abominable dictador que ha martiritzat el poble libi durant dècades, s’ha convertit ara ell en màrtir per obra i gràcia de les imatges difoses a tort i a dret de la seva violenta mort. No sóc dels que creuen en el més enllà, més aviat en una simple i eterna apagada de llums, però com que potser m’equivoco, em diverteix imaginar un més enllà on els difunts reben els nouvinguts amb una tassa de xocolata desfeta i un DVD recent editat amb totes les barbaritats benèvoles que els mitjans informatius han deixat anar per valorar la mort en qüestió: “Home, Marco! Passa, treu-te el mono, que encara hi portes restes de goma. I vine a veure el Marca d’avui, que riurem”.