El proper diumenge, 20 de novembre, està en joc qui serà el proper president d’Espanya. Qui ha d’intentar, amb tots els indicadors econòmics en contra i sense cap brot verd a què aferrar-se, treure el país d’una crisi que l’ha situat a prop de l’abisme, de la intervenció per obra i gràcia d’uns ‘mercats’ als quals ningú ha votat però que condicionen totes les polítiques. El futur nacional de Catalunya, en canvi, s’havia de jugar fa un any, a les autonòmiques del 28-N. Però les coses no han anat ben bé així i és ara, quan es tanca el cicle electoral, que es fixarà el marc de joc, una foto que durant tres anys ja no es mourà.

Pel dia 20 el peix està venut. I més després del que vam veure al cara a cara de dilluns, en què no hi va haver sorpreses i Rajoy no va patir per convertir-se en un mur que Rubacalba, amb la pesada motxilla de la gestió de Zapatero a l’esquena, no va poder saltar. El candidat del PP ja fa de president i el dubte rau a saber si tindrà majoria absoluta i quina serà, a l’oposició, l’actitud del PSOE en les grans reformes i retallades que vindran.

A Catalunya, en canvi, el panorama està ben obert. L’hegemonia del PSC sembla assegurada tot i que es deixarà pel camí una bona colla dels seus famosos 25 diputats a Madrid, però la resta és a l’aire. Josep Antoni Duran i Lleida i CiU ja no són, com abans i per més conservador i moderat que sigui el discurs del candidat, capaços de frenar el PP, que per algun mèrit propi i per molts demèrits dels altres s’ha situat al carril central de la política catalana. I del resultat que faci el PP, com també del de CiU, ERC i ICV, en dependrà no només l’amplificador, sinó, i sobretot, la legitimitat de la reivindicació nacional catalana a Madrid. Si no hi ha ‘excepció catalana’ i el mapa polític català s’espanyolitza, reivindicacions com el concert econòmic, el català al Congrés o el corredor mediterrani seran menys legítimes. Això sí que està en joc, això sí que queda per decidir.