Catalunya s'ha deixat endur per un cert pessimisme. La sortida desigual de la crisi del 2008, a la qual després s'ha afegit la pandèmica i ara la de preus accentuada per la guerra d'Ucraïna no ens han donat motius per a l'optimisme. Tampoc el desenllaç del procés polític d'independència, que ens ha deixat una societat més crispada, un espanyolisme més envalentit, sobretot en el seu front judicial, i uns partits que, davant la manca de projecte, s'han abonat a la batussa i a la inestabilitat. Aquest to anímic baix, que corre el risc de convertir-se en un accelerador del populisme, ens ha abocat a posicions més extremes davant dels debats. Tant li fa que siguin de llengua o de temes territorials. Entre el no a tot i el sí a qualsevol cosa costa situar-se en un terme mitjà, buscar el matís i estar disposat a deixar-se convèncer.

I això, i és una pena que sigui així, ho sap el Govern cada cop que per la seva taula passen grans projectes amb interessos econòmics al darrere, però també, cal assumir-ho, amb avals polítics i territorials. Em refereixo a la Copa Amèrica, als Jocs d'Hivern o a la proliferació de les energies renovables, més necessàries en l'actual context de crisi energètica. Els nostres governants, que, grosso modo, defensen aquests projectes i els consideren necessaris, ens els presenten com una mena de dicotomia entre el tot o el res. És a dir, o les Garrigues tenen una allau de projectes de renovables o els seus pagesos i pobles tindran encara menys futur. O el Pirineu accepta els Jocs i la seva candidatura guanya o continuarà esllanguint-se sense model econòmic i patint despoblament.

Els ciutadans tenim dret a exigir als governs, als nacionals però també als locals, que quan ens exposen un projecte, i ja no cal dir quan ens el sotmeten a una consulta, ens diguin quina és l'alternativa. A triar sempre entre dues opcions que una part de la ciutadania pugui considerar positives. Suposo que el progrés anava d'això.