S’han acabat els peatges a l'Albi i a les Borges. L'autopista va més plena i amb més camions i ja podem anar cap a Lleida o Barcelona sense pagar preus abusius. A les Garrigues, l'autopista hi ha donat feina i ens ha facilitat la mobilitat, però tenir l'AP-2 també ens ha encarit molt fer quilòmetres, ha tallat la comarca pel mig i ha servit perquè ens regategin altres infraestructures que eren necessàries per sortir-nos-en.
L'adeu als peatges a la majoria d'autopistes catalanes ha obert un debat sobre com s'han de mantenir aquestes infraestructures (Abertis, lògicament, ho feia bé mentre obtenia uns beneficis brutals) i si les vies ràpides han de ser o no de pagament. Des de diferents posicions s'ha defensat que sí, que d'una forma o de l'altra hauríem de pagar per circular-hi i que això no ho podem sostenir entre tots. Perquè no tothom en fa ús i perquè cal aplicar la lògica que qui contamina paga. Com si encara ens poguéssim permetre contaminar a cor que vols. 
Aquests dies, als mitjans, aquests arguments eren difícils de rebatre, més encara en el context de crisi econòmica i social per la pandèmia i quan es demana una mobilitat més sostenible encara que no tinguem trens dignes. En el cas de les autopistes em temo que el debat és una mica trampós, que no es pot fer sense mirar mapes. I si ho fem ens vindrà al cap l'equilibri. Perquè les autopistes de peatge es concentren a Catalunya, a la costa, i a la nostra AP-2 a més del País Valencià o Euskadi. 
Passa com amb les renovables. Més enllà de com són les empreses que les promouen i de si podríem viure consumint menys, som davant un problema de massificació en determinats territoris. De si les autopistes i els macroparcs solars o eòlics es concentren en un espai concret o el repartiment és harmònic. De l'equilibri territorial ja no ens en parlen.