En ple debat sobre el futur del sector primari, que hauria de ser considerat el primer sector, i la urgència d'apostar pel reequilibri territorial per frenar un despoblament que, a les Garrigues i a moltes altres comarques del nostre país té conseqüències terribles, ens arriba la crisi aranzelària.

No ens podem fer els sorpresos de les intencions del fatxenda que presideix els Estats Units. Donald Trump ja va dir que volia que els europeus paguéssim la festa de l'OTAN -que els americans comanden- i que tant nosaltres com Àsia ens havíem aprofitat de l'obertura de la seva economia per espoliar-los i s'havia d'acabar. És, evidentment, discutible perquè els Estats Units han ocupat al món una posició de domini que els han permès dibuixar unes regles del joc que han enriquit les seves elits econòmiques.

El cas és que la guerra aranzelària també ens afecta, i de valent. Els nostres productors d'oli i de vi, dos productes que el mercat americà, també l'europeu, té ben considerats i que cada cop s'exporten més, han mostrat preocupació i alguna comanda ja amenaçava de quedar a mig camí. Finalment, Trump ha decretat una treva de noranta dies que es convertirà en un autèntic pols polític.

El debat és com ens hi adaptem, si renunciem a intentar conquerir mercats que poden valorar la qualitat i pels que el preu no és un factor tan determinant o ens centrem en l'intern. Sempre s'ha dit que Catalunya podria vendre tot el seu oli d'oliva a casa i encara és, a diferència del que passa en molts altres indrets, fàcil trobar als restaurants més vins espanyols que catalans.

No es tracta, crec, de mirar-nos el melic o de pensar que ens en sortirem amb l'autarquia. Això, si de cas, ho deixem per a Trump i altres ximples. Però és evident que els nostres productes haurien de tenir més sortida a casa i que, tal vegada, en lloc de pensar en com compensem avui els disbarats americans o demà la Xina seria hora de posar en valor el nostre primer sector, l'agroalimentari, amb un relat més positiu i compromisos clars.