Escric aquestes línies poc abans de la constitució del nou govern made in Rajoy. El PP té majoria absoluta i ens donarà pel sac tant com podrà. Bé, res que no sabéssim abans del 20-N. Però dins del drama, veig una part positiva en els resultats electorals: els 23 escons que ha perdut el bipartidisme (és a dir, PSOE més PP) des de les anteriors eleccions de 2007. Si per a alguna cosa ha servit la desastrosa recta final del govern de Zapatero és perquè els catalans acabem d’assumir que un govern socialista és quasi tan nociu per a nosaltres com un de popular. Tot el que sigui avançar cap a un congrés més plural i obert a les forces minoritàries serà, doncs, una bona notícia. Per això resulta curiós fer una ullada a què hauria passat si el nostre sistema electoral no tingués circums-cripcions i cada vot valgués el mateix (de moment, només és curiós; el dia que deixi de ser una utopia, serà esperançador): 28 escons menys per al PP i 8 menys per al PSOE que donarien un total de 36 escons menys al bipartidisme; 14 escons més per a IU, que passaria a tenir-ne 25; un escó menys per a CiU, però un més per a ERC, demostrant que aquest sistema no va, per força, en contra dels interessos nacionalistes, i l’entrada a l’hemicicle de fins a 6 noves forces polítiques. Tot em semblen canvis a millor, exceptuant els 12 escons més que sumaria UpyD, que, mira, si se’ls han guanyat... Fins i tot l’escó de Plataforma X Catalunya –d’entrada notícia terrible– serviria per generar debat sobre què significa realment una democràcia, amb els seus pros i contres: els imbècils també tenen dret a vot, i després passa el que passa. Així, la pregunta és clara: on coi s’ha de signar? No cal ser molt llest per saber que en Mariano no mourà ni un dit per avançar cap a aquesta reforma del sistema electoral, però està bé conèixer i començar a reflexionar sobre quines són les armes polítiques concretes que ens permetrien avançar cap a aquell lema indignat tan abstracte i inconcret que diu que una altra democràcia és possible.