Fa molt de temps, l’Elvira –ma padrina– va viure a Almatret. Malgrat que no hi va nàixer, hi va viure els anys segurament més transcendents de la seva vida. Tant és així que, encara ara, somia que surt a jugar amb les amigues de la infància. “M’agrada somiar que sóc petita i jugo amb les amigues. Ho visc com si fos ara mateix”, em diu. D’unes setmanes ençà, ma padrina i jo treballem plegats l’exercici de recordar coses. Plantem una càmera en algun indret de casa seva i comencem una conversa per procurar recuperar records i anècdotes. Al cap de dos minuts la càmera és com si no hi fos i tot flueix de manera natural. L’excel·lència del contingut, sens dubte, és cosa seva. El secret està a situar el focus en la quotidianitat dels seus dies passats. I per aconseguir-ho m’he adonat que és important que el debat –o millor dit, l’entrevista– se situï entre dos pols de generacions amplament distanciades, perquè resulta que pel nostre compte no som capaços d’entendre ni la senzillesa implícita en la quotidianitat, ni el seu enorme valor estètic i patrimonial. Si fos per ella, poc que ho explicaria. I quan encertem la diana de l’anècdota no comprèn l’abast de tanta rellevància: “ah, pos juàvem...(així o aixà)” o bé “pos no res, mira, nàvem al ball i...”. No s’adona de la vertiginosa claredat que aporta detallant petites coses, sensacions, experiències: la petita botiga que tenien a Almatret, com era la vida al camp, a l’escola... I tot i la guerra, la dictadura, Espanya i la farsa de l’estat del benestar (ha treballat tota la vida per ben bé no res a canvi), ella viu i recorda sense nosaltres ni les nostres tecnologies. L’admiro.