Corren mals temps per als optimistes. Mirar les notícies és cada dia un acte més depriment, i creure en conceptes com democràcia, justícia, llibertat o igualtat és un acte de fe o d’innocència més que una forma d’entendre la vida. Els polítics fa temps que ens han abandonat, ara ja ni ho dissimulen. Els que remenen les cireres mai han pensat en nosaltres, i s’han fet tan forts en la seva torre de marfil que ja no s’esforcen per dissimular el seu poder. Els jutges són els últims, per ara, que s’han esmerat a deixar clar que, dels interessos del poble, no en volen saber res. Les cantarelles de llarga durada de crisi global i retallades es barregen amb les cançons de temporada, que ara serien la reforma laboral o les barbaritats dels jutges, que en el cas Gürtel han condemnat el condemnador i alliberat el criminal. I entre unes i altres aconsegueixen deixar-nos el cap com un bombo, estabornir-nos la consciència, convèncer-nos que som la generació dels desgraciats, els que no tenim veu ni vot, els que només veurem les nostres vides anar a pitjor, i que no podrem fer res per impedir-ho. Doncs bé, a tots ells els dic: felicitats per la vostra gran feina de fills de puta, ho heu aconseguit. És hora de reconèixer la derrota i salvar el que queda de les nostres vides. Els qui sempre hem pensat que podíem canviar el món ens haurem de conformar a canviar el nostre, de món. Aprendre a mirar la vida des d’un altre angle i centrar-nos en els nostres assumptes i relacions personals. Deixar de sentir com a propis els problemes globals, saber que obsessionar-se amb el que no podem canviar només ens durà frustració i ira. Perquè hi ha una cosa que ells no ens podran prendre, i hem d’evitar perdre-ho nosaltres sols: els petits bons moments, l’alegria d’estar amb la nostra gent, la solidaritat a petita escala, la llibertat de sentiments; en definitiva, la felicitat, ja sigui puntual o duradora. Que vinguin a prendre’m el somriure, si tenen nassos. Per damunt del meu cadàver.