Els homes i les dones del temps que surten a la tele fan cara de bon menjar i bon beure. I sempre estan contents. Després de dinar, a la pantalla només els falta una tauleta amb estovalles com les vostres de fil i quadres, un plateret d’ametlles torrades i un porró de moscatell. I, “au, venga”. Així com no resulta difícil imaginar les coses dels oficis, de l’ofici d’home i dona del temps no acabem de saber ben bé com funciona... Què fan? Miren l’ordinador? Truquen i pregunten què ha passat aquí i allà? Més els valdria una agenda amb uns quants telèfons del secà. Pagesos, vaja. Jo no en sóc, de pagès, tot i així l’altre dia em va passar un cas curiós que em va fer pensar que no deu ser tan difícil encertar el temps. I que és més important estar atent a les coses que passen al voltant per fer una previsió. Mireu, resulta que voltava durant algun moment de treva d’aquells dies tan gèlids que hem viscut darrerament per les Garrigues. Era cap a migdia, feia sol. I de sobte, pam, un “llangost”. Clar, diràs, què hi fa aquest bitxo en ple hivern al mig del secà? M’hi vaig acostar. Era força gros. Amb aquell aspecte tan d’ésser primitiu dels “llangostos”. Tenia una pota trencada i el cas és que no podia enlairar-se. Allí es va quedar. Cap al vespre, de tornada, continuava al mateix lloc. No s’havia mogut, gens. Però si lo pobre “llangost” aventurer s’havia pres la molèstia de caure al mig de les Garrigues, segurament devia ser per alguna cosa. Com l’immigrant que s’avança i fuig per fer fortuna, el “llangost” predeia el bon temps. I així ha estat. Així deuen predir els ulls savis dels pagesos.