“Deixem en pau el model de país, que no depèn del senyor Adelson”, deia el director d’un diari en la seva homilia en referència al magnat del joc americà. I és que el projecte Eurovegas (ara es veu que volen canviar-li el nom perquè no acaba de sonar bé) fa córrer rius de tinta a Barcelona i voltants. És un tema que, a les Garrigues, sembla llunyà i que, si es fa, a molt estirar servirà perquè hi anem un dia a l’any a treure el cap ben mudats i gastar-nos la paga de Nadal. Però ni ens afecta poc ni ens pot venir de nou. I no ho dic perquè als Omellons o a Alfés els passi pel cap (fins on jo sé) construir un casino gegant amb taules de set i mig, monte o golfet.

Ho dic perquè sabem el que són capaços de fer o intentar-nos endossar els nostres polítics i empresaris en nom del progrés, de les fàbriques que vindran, dels llocs de feina que es crearan o dels beneficis pel poble. L’Eurovegas és a Catalunya el que per les Garrigues han estat en els darrers anys els abocadors, els macropolígions fantasma o les plantes de biomassa o parcs eòlics sense control. Els arguments a favor són els mateixos.

La crisi tot ho pot, tot ho trinxa i tot ho justifica fent-nos creure que no hi ha alternativa. I en només unes hores passem de criticar els de Rasquera per voler sortir del forat plantant marihuana a estudiar com ens carreguem el model de turisme de qualitat i arrelat a la nostra identitat canviant lleis o concedint exempcions de tota mena amb les que no poden ni somiar els petits autònoms i emprenedors de casa. Potser crearem llocs de feina i convertirem Barcelona en capital europea del turisme (primer caldrà preparar la ciutat i carregar d’encara més paciència els seus veïns) però a ben segur que, per sortir del pou, ens hipotecarem anys i panys. És cert, el model de país no depèn d’Adelson. Només del preu que posem al nostre futur i de la confiança que en nosaltres mateixos per deixar enrere la crisi.