Els qui es planyen amargament pels patiments que els està infligint la devastadora crisi, és probable que algú els talli en sec dient-los que s’ho mereixen per haver viscut per damunt de les seves possibilitats. Ara bé, si proveu d’analitzar al vostre voltant -em refereixo entre els vostres parents i amics més íntims¬ si la màxima és certa comprovareu que no té cap fonament. Perquè quants dels vostres coneguts més afins s’han dedicat a comprar cases que no podien pagar, han passat de tenir un cotxe de 25.000 euros a un de 50.000 o han invertit en productes especulatius la major part del seus diners? És a dir, quants realment han allargat temeràriament més el braç que la mànega i ara no disposen de cap estalvi guardat? No parlo, és clar, dels qui puntualment han gastat més en viatges, roba o restaurants, perquè això no significa pas viure per damunt de les possibilitats de cadascú ni provoca la ruïna de ningú. En canvi, quants en coneixeu que han fet inversions raonables o han acumulat alguns estalvis? Segur que són majoria i que gràcies precisament a no haver-se excedit ara afronten les dificultats amb un bon coixí.

Aleshores, si no és veritat que tots hem viscut per damunt de les nostres possibilitats, per què tants i tothora ho van repetint insistentment? Doncs, al meu parer, perquè quan s’està afirmant que la culpa és de tots a la pràctica això significa que no és de ningú. Per tant, posant a tothom al mateix sac d’entrada s’aconsegueix exculpar als veritables responsables de la crisi. I qui són aquests? Doncs fonamentalment les entitats financeres que van aprofitar les formidables bosses de liquiditat generades per les polítiques d’interessos baixos per tal d’expandir el crèdit entre els sectors socials més desafavorits. És a dir, com que hi havia caler abundant calia fer entrar a la roda del consum frenètic als qui per la seva condició social n’havien quedat exclosos. Qui demana un crèdit que no pot tornar, ha d’assumir la seva part de culpa, certament. Però com en tot, si volem ser justos, hi ha una gradació i qui n’és molt més culpable és el qui l’hi ha deixat. Perquè aquest sabia perfectament quin era el dèficit monstruós per balança corrent que estava acumulant l’Estat espanyol. Però malgrat això s’equipara els milers de ciutadans que van gastar sense veure-hi més enllà del nas, amb les quatre o cinc dotzenes de bancs i caixes que disposaven de prou estudis macroeconòmics per copsar el daltabaix que podia derivar-se’n.

Una altra bona raó per afirmar que la culpa és col·lectiva i tothom n’és igualment responsable, és que així es poden justificar les mesures arbitràries, indiscriminades o gens equitatives. És a dir, existeix la coartada perfecta per fer recaure els principals costos de la crisi en la gent més humil o en les sofertes capes mitjanes.

El més lamentable és que moltes de les entitats que més responsabilitat han tingut en la gestació del daltabaix financer seran les que en sortiran més ben parades. A més, per acabar-ho d’adobar, el Banc Central Europeu els acaba de subministrar a l’u per cent durant tres anys tants calés con volen, que inverteixen en bons estatals al cinc per cent. O sigui, per tal d’apuntalar el sistema s’està premiant als qui, curiosament, més han fet per dur-lo gairebé a la fallida. És evident que aquests mateixos recursos prestats als estats amb el mateix interès ajudarien a combatre el dèficit i el deute sense haver d’aplicar retallades tan brutals. Però, és clar, llavors ja no podríem desmantellar amb l’excusa de la crisi i les culpes universals i compartides, el sistema de drets socials i llibertats civils en què s’ha fonamentat la prosperitat col·lectiva d’Europa.