Què tenen en comú la crisi i el Barça de Guardiola? Que, temporada rere temporada, aconsegueixen superar-se i meravellar-nos amb la seva magnificència. Si, com diuen els masoquistes que s’entesten a atribuir-se les culpes que no els pertoquen, “portàvem anys vivint per sobre de les nostres possibilitats”, ara ja quasi estem vivint per sota de les nostres necessitats, com si el món s’estigués convertint en una versió de “tot a cent” de si mateix, una mala còpia comprada “als xinos” –amb perdó–. Milers d’anys d’evolució i avenços científics per veure com tot el que hem aconseguit desapareix de mica en mica en nom d’aquesta crisi que tot s’ho emporta. Calculo que en deu anys tornarem a tirar els pixats per la finestra, a l’estil medieval, perquè un vàter –de ceràmica!– serà un luxe a l’abast de quatre fills de... banquer. I compte, que si ens ho muntéssim bé, aquesta involució no tindria per què ser del tot dolenta. La humanitat ha progressat, sí, però també ha inventat molta merda. Jo què sé, el videoart, els salons de manicura... Podem prescindir de moltes collonades supèrflues que formaven part del que anomenem progrés. De la mateixa manera, moltes institucions i departaments públics demanaven a crits una reforma. La meva experiència laboral em porta a l’exemple de TV3, un ens de pressupost desorbitat i plantilla extensa, acomodada i desaprofitada, un autèntic forat de diners que, amb un pla de sanejament estudiat i racional, podria convertir-se en una empresa eficient capaç de mantenir la qualitat amb un pressupost més ajustat. La crua realitat? Retallada salvatge i cap intent d’arreglar els mals endèmics. Els mateixos problemes, però amb la meitat de pressupost. Les èpoques de recessió haurien de ser una oportunitat per fer balanç i valorar quin equipatge necessitem per seguir amb el viatge i quin podem abandonar pel camí; però això mai ha passat abans i tot indica que tampoc passarà ara. Llarga vida als salons de manicura, per qui se’ls pugui permetre, clar.