L’ortodòxia neoliberal, ara hegemònica, apel·la a raons que aparentment no tenen res a veure amb els interessos econòmics i invoca raons de caràcter tècnic o racional. És a dir, ha aconseguit amagar l’ou completament, com si ja no existissin les ideologies o haguessin desaparegut les contradiccions objectives entre les distintes classes socials. Procedint d’aquesta manera han assolit l’hegemonia, imposant un seguit de dogmes que avui gairebé ningú no discuteix. Repassem-ne alguns:

Com que l’ésser humà viu més, l’edat laboral s’ha de perllongar fins als setanta anys. Òbviament, no han pogut demostrar que viure més anys no significa, de cap manera, que una persona pugui seguir estant als setanta en plenitud de condicions laborals. Com no han pogut contradir, tampoc, que als seixanta-cinc anys la majoria de la població arrossega malalties o xacres, sovint cròniques, que són incompatibles amb les exigències laborals normals.

L’actual sistema universal de sanitat pública és econòmicament insostenible. Aquest altre dogma obvia que en països com els EUA, on la sanitat és majoritàriament privada, la despesa per habitant en sanitat és força més alta que a Europa i tot així una part de les classes mitjanes només compta amb una cobertura parcial. Perquè, és clar, que succeiria, per exemple a Catalunya, amb els tractaments oncològics o cardiovasculars si la sanitat pública no els cobrís universalment i amb uns nivells de qualitat més que acceptables? Doncs que previsiblement sorgirien uns centres d’elit que dins d’un mercat tan competitiu com és el sanitari, ja que ens hi va la vida, acapararien els millors especialistes, però a uns preus astronòmics.

Sobren funcionaris i s’ha d’aprimar l’administració com sigui. Ja pots esgargamellar-te explicant que Catalunya és un dels territoris europeus amb menys funcionaris per habitant o que les demandes de la població, per raons demogràfiques o sociològiques, no han parat de créixer, que aquest altre dogma s’ha instal·lat fins i tot entre els qui més usen els seus serveis. És evident que confonen, interessadament, la necessitat de millorar l’eficiència, el rendiment o la coordinació amb l’evidència que la disminució de les actuals plantilles públiques comportarà un empobriment dramàtic de les prestacions.

Els sistemes de gestió privada han de substituir els de gestió pública. En aquest cas el dogma es basa en què la gestió privada sempre és molt més eficient i pot ser la panacea per a gairebé tot. Lògicament, s’obvia que els qui van decidir crear la piràmide financera destacaven pels seus, fins aleshores, brillants mètodes de gestió privats o que els de la bombolla immobiliària pouaven de la mateixa filosofia. També es vol ignorar que valors com l’esperit d’iniciativa, el risc, la meritocràcia o la dedicació són propis de la gestió privada. I cal felicitar els qui els practiquen, certament, però també ho són la cobdícia, l’especulació, la concertació de preus o la maquinació fraudulenta, com s’ha demostrat reiteradament.

Cal desfer-se dels immigrants perquè acaparen les ajudes socials i col·lapsen els serveis públics. Aquest altre dogma, escampat pel populisme xenòfob, confon els immigrants amb les persones amb baixos nivells de renda. Perquè, és clar, ni tots els immigrants són pobres ni tots els pobres són immigrants. D’altra banda, si aquests darrers anys han arribat tants immigrants amb pocs recursos és perquè el nostre mercat de treball els ha “cridat”. I els ha “cridat” per tal de cobrir el segment laboral de mà d’obra barata que ha fet possible la bombolla immobiliària i d’ocupar-se dels serveis personals i domèstics que la nova generació de dones no ha volgut assumir un cop han incrementat el nivell de formació i les seves expectatives laborals.

L’economia d’un país és com la domèstica: si deus molts diners has de disminuir dràsticament la despesa. La diferència, és clar, és que els profetes neoliberals obliden que, en un país, de cada sis euros que es gasten cinc repercuteixen directament en els sous i els beneficis dels treballadors i de les empreses del país. Per tant, les polítiques d’austeritat i les retallades redueixen les importacions i el deute extern, però encara redueixen més el producte interior brut perquè incideixen força negativament sobre la massa salarial i la facturació empresarial. La imposició d’aquests dogmes i altres de semblants pot suposar una amenaça greu per a la prosperitat col·lectiva, el sistema de llibertats civils i l’accés universal a l’estat del benestar que ha caracteritzat l’Europa del darrer terç del segle XX. El món que els nostres pares i avis van aixecar perilla de debò i potser la gran utopia del primer terç del segle XXI consisteixi a preservar-lo, fugint de la nostàlgia però sense renunciar a la pròpia memòria.